DIA DE REG
Flors de santedat
La clausura del santuari de Sant Antoni de Pàdua, al carrer Vila Antònia, per falta de vocacions que garanteixin el relleu generacional, significa l’adeu dels franciscans a la ciutat de Lleida, vuit segles després d’haver-s’hi establert, conseqüència d’una breu visita del fundador de l’orde, Francesc d’Assís, a les ribes del Segre, el 1211, tornant de peregrinar a Compostel·la. Transcorreguts només sis anys, s’instal·lava aquí la primera comunitat de framenors de tota la península, en un convent construït extramurs, més o menys on ara hi ha la plaça Ricard Viñes. El cronista Francisco de Zamora, sense cap respecte per l’advocació a què devia el nom, feia notar el 1778 que, tot i haver sigut “renovado”, els altars “no pueden ser peores”. Derruït l’edifici, els seus estadants es traslladaven a baix al carrer Major –plaça Sant Francesc, actual església de Sant Pere–, on s’estarien fins a la desamortització del 1835.
En aquella primigènia casa hi havia fet de porter i cuiner sant Salvador d’Horta, un germà llec tan donat a obrar tota mena de prodigis que la majoria de cenobis procuraven treure-se’l de damunt, ja que la seva devota presència els acabava incomodant. A sobre, l’home tenia la dèria de repartir entre els pobres que trucaven a la porta les reserves del rebost monacal, una demostració de caritat cristiana no sempre ben vista pels confrares. Al convent de Sant Bartomeu de Bellpuig l’havien convidat a marxar. I això que tenia fama de cuinar com els àngels. Bé, de fet eren els mateixos àngels que baixaven del cel per guisar-li el menjar, mentre ell passava l’estona a la porteria atenent les consultes d’algun noble o regalant als indigents provisions destinades al refectori. Mentre era a Bellpuig, el pare guardià l’havia enxampat un dia amb la faldada plena d’aliments per als pidolaires, desobeint la seva prohibició. Quan, per tal d’escarmentar-lo d’una vegada, va ordenar-li que mostrés als companys d’hàbit el contingut del davantal, en comptes del pa, les olives, el formatge i els embotits que hi portava, al moment de deixar anar les puntes amb què el subjectava en va caure una pluja de flors. Un miracle que s’explica, també, produït en termes similars, si bé concretant la sorpresa botànica en un manat de roses, de santa Casilda, princesa mora de Toledo, i de santa Isabel, germana de Violant d’Hongria, l’esposa de Jaume I.