DIA DE REG
Bon cop de cap
A La pira al port, aplec de relats de Boris Pahor, escriptor triestí en llengua eslovena, mort el passat 30 de maig als 108 anys (el seu llibre més celebrat, Necròpolis, rememorant el pas pels camps d’extermini nazis, el va publicar en català aquí a Lleida l’editorial Pagès), hi surt un ganàpia que els companys de classe anomenen Elefant, perquè camina balancejant les espatlles com un gran paquiderm. A mi, a l’escola em deien Girafa, suposo que per l’alçada aleshores inusual. És coneguda la crueltat de la canalla adjudicant malnoms.
Al meu pare li deien Sardina, no pas per causa de cap característica física (si tenia cua o escates, no me’n vaig adonar mai), sinó pel simple fet que rimava amb el nom de casa: ca l’Antina. La cantarella era: “Antina, sardina.” Igual que pel mateix motiu li podien haver dit tonyina, si arriba a ser de cal Monclús l’improperi escollit hauria sigut lluç; si de cal Navarro, llobarro; si de cal Giró, salmó; si de cal Guiu, potser truita de riu, etcètera. Els nens arbequins de tres quarts de segle enrere eren sens dubte uns poetes en potència.
A la meva època les aptituds líriques ja havien disminuït, com demostra el sublim rodolí, en castellà obligat, d’un col·lega de primària que, sorprenentment, no arribaria a triomfar en el món de les lletres: “Debajo de un pino / encontre un tupino.” La paraula puchero no figurava al nostre vocabulari, i això que no donàvem només un 25% de castellà, sinó el 100%. Potser allò de Girafa no m’ho hauria d’haver pres malament. Al capdavall, més que pas un insult, un elogi, en tant que ben dotat per a la brega eròtica, segons dedueixo d’un estudi zoològic a la revista Science, arran de la troballa a la Xina dels fòssils d’uns ancestres dels espigats remugants, que desmenteix la teoria respecte de la llargària del coll prim –ni l’Audrey Hepburn– d’aquells vigies de les sabanes com a resultat d’una evolució anatòmica per poder arribar a les fulles inaccessibles a la resta d’animals terrestres, per passar a atribuir-la a una forma de competència amb d’altres congèneres en la lluita per obtenir els favors sexuals de les femelles, dirimida a cops de cap.
Com més alt, més semental, tornant al registre poètic. Un nou significat de l’expressió popular “fer un cop de cap”, a banda dels tradicionals “decidir-se” o “prendre una determinació” o “fer un pensament” o “tirar pel dret”.