Preludi i fuga

Em va saber greu, tal com els lectors poden suposar, perdre’m els actes institucionals de la vigília de la Diada a la Seu Vella i les al·locucions corresponents, així com la retransmissió televisiva, a la mateixa hora, del partit de futbol Cadis-Barça (sovint la vida t’obliga a triar entre devoció i obligació o entre Bach i Lewandowski), perquè el cas és que em tocava atendre el compromís més o menys oficial d’assistir a l’obertura del cicle Orgues de Ponent, previst un any més a Verdú. No era el primer cop que hi acudia. A part, m’encanta Santa Maria de Verdú.

L’elegant portada romànica. El gràcil rosetó. L’altra porta, renaixentista.

La sòbria nau principal de volta de canó i arcs laterals apuntats. Les discretes creueries a cada banda. Els àngels pintats per Jaume Minguell al presbiteri, per damunt de l’expressiu Sant Enterrament de pedra.

La Mare de Déu barroca de l’altar major. El prodigiós retaule de fusta policromada de l’escala de Jessé, del mateix estil. El crucifix gòtic que esborrona.

La talla de sant Flavià del segle XVII. Les coetànies rajoletes dels Misteris del Rosari. En fi, hi pot haver un auditori millor? Bé, potser només l’església de Sant Llorenç de Lleida, on se celebrarà el pròxim concert, divendres 30 de setembre.

El d’aquell vespre, a la vila cantirera, anava a càrrec de l’organista Jordi Pajares i de la mezzosoprano Cristina Tena. El repertori iniciat amb el Preludi i fuga en mi menor BWV 548 i un fragment de la cantata BWV 34, tots dos de Bach, seguia amb dues peces de Haendel, dues més de Vivaldi, un altre tastet de l’amic Johann Sebastian (l’allegro de la trisonata en sol major BWV 530, ho detallo més que res per fer-li dentetes a un bachià addicte com el col·lega Josep Grau), una ària de Pergolesi i, la cirereta nostrada per acabar, tenint potser en compte la data, dues Cançons de carrer d’Enric Morera. Reconec que la sessió musical em va compensar de la referida pèrdua de discursos i de gols blaugrana, tot i que respecte dels primers en vaig tenir prou i de sobres escoltant l’endemà aquella eminència de l’oratòria i del pensament polític que es diu Dolors Feliu (d’on l’han tret, aquesta joia? De CiU, és clar), portaveu d’una sectària i extraviada ANC que s’equivoca –a propòsit?– d’enemic, al final d’una manifestació que en certa forma sonava també com un concert d’orgue.

Sí, d’un orgue de gats.