Font fresca i clara... de vi

A Proses de Ponent, el mestre Josep Vallverdú qualificava de “crocant divertit” el castell del Castell del Remei (excusin la redundància, em refereixo al gran edifici blanc amb torres rodones als angles). Un altre mestre, aquest en sentit literal, a l’escola dels Torms, i alhora poeta, autor de la sèrie El trobador de la Mare de Déu, al·ludia a la capella de la vora com a “conquilla d’or”. Els frescos que la decoren, obra del pintor Josep Obiols, inspirarien al pedagog lletraferit una mena d’inventari en vers de les fecundes “vessanes dels voltants / de rics esplets totes ben gràvides, / raïms madurs i garbes d’or, / olives breus i prunes clàudies”. Val a dir que ja fa temps que la vinya predomina a la finca, base del prestigi internacional del grup vitivinícola encapçalat per Tomàs Cusiné.

La seva gentil esposa, Mireia González, missenyora que l’anomena amb respecte i afecte l’al·ludit Vallverdú, presideix la Fundació Castell del Remei, presentada en societat fa un parell de setmanes. Un dels primers actes d’aquesta nova etapa, diumenge vinent, serà l’arrelada Festa Major de què parlava ja Valeri Serra i Boldú al Calendari folklòric d’Urgell, publicat el 1915. L’estudiós bellpugenc o bellputxenc, que de totes dues maneres he vist escrit el gentilici, aplaudia aquella celebració popular, si bé en lamentava el ball, que “per dissort no té res de típicament catalanesc”.

Entre les nombroses activitats lúdiques i culturals programades al llarg del matí, com una ballada de sardanes (no crec que Valeri Serra ho desaprovés), mercadet d’artesania, jocs tradicionals, firetes, automodelisme, passejades amb carruatges de cavalls, cercavila de capgrossos i gegants, un concert, visites guiades al celler i degustació de vins o la reposició d’una campana restaurada, figura la missa cantada pel cor parroquial de Boldú, que sens dubte entonarà els goigs de la Mare de Déu del Remei, lletra d’Agustí Vall i música del mestre –un altre– Lluís Millet, que en un moment donat proclamen “Vós sou la font fresca i clara / que anhela l’assedegat”, i unes ratlles més avall: “Si no fóssiu Vós, Senyora, / ¿qui li apagarà l’ardor?” Just abans, a dos quarts d’onze, la historiadora Lluïsa Pla, experta en la família Girona que va establir aquella colònia agrària, pronunciarà el pregó. No m’ho penso perdre, és clar. Si no, qui m’apagarà l’ardor?.