Noms d'abans

Un dels retrats literaris inclosos per Quim Nadal –antic alcalde gironí, conseller del tripartit i ara un altre cop, escriptor a estones lliures– al seu darrer llibre, Noms d’una vida, presentat a Lleida dilluns de la setmana passada, és el d’Ermessenda de Carcassona, consort del comte Ramon Borrell de Barcelona, Girona i Osona, amb qui va compartir-ne el govern entre els anys 991 i 1017, mare de Berenguer Ramon i padrina de Ramon Berenguer (no eren gaire originals, batejant criatures), una dona d’empenta, ambiciosa i intrigant, enfrontada sovint amb els senyors feudals del país, finalment sebollida en un sepulcre gòtic a la catedral de la ciutat de l’Onyar.

Ermessenda és estètic, eufònic, històric. No conec ningú que se’n digui, a diferència de Berenguer o Ramon, tot i que aquest últim ja no estigui gaire de moda, com la resta de procedències del santoral o la tradició, cosa que no significa que no n’hi hagi alguna, segur que sí. Una llàstima que no abundi més, igual que d’altres noms femenins coetanis, com els que figuren a l’abaciologi de Santa Maria de Vallbona de les Monges: Ermesendis, Alameda, Sibil·la, Constança, Galdosa, Dorotea, Leocàdia, Emanuela, Estefania, Berenguera, Saurina, Elionor.. No tots sonen tan bé i algun encara es posa, com l’últim de la llista, cas de la futura reina d’Espanya, si no s’ha declarat abans la república.

Al cenobi cistercenc de la vall del Maldanell hi ha enterrada també, com la majoria de les enumerades, Violant d’Hongria, segona esposa de Jaume I, casat en primeres núpcies amb una altra Elionor, en concret Elionor de Castella (un nom de fonts, segons que sembla, amb un cert arrelament dinàstic a les Espanyes). De Violant sí que en conec una, consellera de la Generalitat un període curt: ai, aquests trets al peu d’algun partit...

Dimarts vaig anar a Arbeca com cada any per Tots Sants. Ofert el ram de flors i transcorreguts els preceptius instants de recolliment davant la tomba dels pares, feia la volta ritual pel recinte sacre, fixant-me en els noms singulars a les làpides. Recordo que el 2005 vaig escriure a Presència un paper sobre el tema, titulat El nom més bonic del cementiri. Hi explicava que, entre elles, m’havia cridat l’atenció Aldecundis, també de ressons medievals, i entre ells Nemesi i sobretot Policroni, que fa pensar en un filòsof presocràtic o un heroi mitològic hel·lè.