Cor tan agre

No sé cómo será el mundo cuando el coronavirus sea solo un mal recuerdo”, reflexionava Javier Marías el 31 de maig del 2020, en plena pandèmia. Ell ja no ho sabrà mai, perquè va morir el passat 11 de setembre, quan la memòria d’aquella pesta dels nostres dies encara era ben viva, justament a conseqüència d’unes seqüeles pulmonars d’haver-se’n contagiat. Tenia 70 anys. M’agradava molt com escrivia, tot i que calia imposar-me cautela a l’hora de llegir-lo, perquè el seu singular fraseig sinuós tendia a enganxar-se’m i aleshores em sortien inevitablement oracions encara més llargues, tortuoses i farcides de subordinades que les que perpetro de natural, igual que m’ocorre amb Proust (haver descobert el francès de jove m’haurà passat sens dubte factura estilística). Els darrers temps, però, no l’havia freqüentat gaire, al prosista madrileny. Les seves novel·les més recents, un punt feixugues i repetitives, havien deixat d’engrescar-me. I des que ja no compro –per principis– el diari El País, tampoc en seguia les columnes al suplement dominical. La notícia inesperada del seu traspàs em va empènyer a una mena de reconciliació pòstuma, si se’m permet l’expressió. I així va ser que vaig córrer a adquirir-ne i degustar l’últim recull d’articles editat per Alfaguara, que abasta del febrer del 2019 al gener del 2021, amb el títol enigmàtic i suggestiu de ¿Será buena persona el cocinero?

El plaer de retrobar-hi l’admirat autor de Corazón tan blanco, la lucidesa i valentia habitual de les seves col·laboracions periodístiques, tan políticament incorrecte com sempre, si bé potser encara una mica més avinagrat i rondinaire, no diré pas que sense raó (bé, excepte quan engega les per mi injustes i injustificades invectives contra l’independentisme català, impròpies d’una persona tan intel·ligent i en tants aspectes raonable, que el març del 2019 el porten a proferir grans elogis d’Inés Arrimadas, més tard matisats). La classe política rep sovint les fletxes enverinades que dispara a discreció, potser sense engaltar gaire, però la seva proverbial acidesa discursiva té com a destinataris molts altres fenòmens sociològics o culturals del “obtuso siglo XXI”, una època cada dia més “puritana, autoritaria, boba y amedrentada”, en la qual ell i alguns consemblants creuen que “estamos de sobra”. No puc afirmar que aquesta sensació em resulti aliena.