La tranquil·litat familiar

Diumenge celebràvem a Arbeca la fira de Santa Caterina. No pas Caterina de Siena, sinó d’Alexandria, també coneguda com “de la roda”, l’instrument de tortura de l’època –segle IV– en què havia sigut condemnada a morir aquella romana convertida al cristianisme, tot i que al final la roda es trencaria i li van haver de tallar el coll, abans que els àngels se l’enduguessin al Sinaí. Com que s’havia negat a casar-se amb ningú que no fos més guapo i llest que ella –lloable decisió–, esdevindria patrona de solters i solteres, a part de filadors, ceramistes, esmolets i tota mena d’artesans que treballaven amb rodes, a més de carreters, moliners o mecànics, així com altres col·lectius tan dispars com arxivers, advocats, llibreters o teòlegs.

Potser també li escauria el patrocini d’alguns indepes del morro fort que s’obstinen a combregar amb rodes de molí.. Bé, el cas és que oficialment es tractava de la 39a edició firal, però recordo que quan era petit (i d’això ja fa bastant més de 39 anys) cada 25 de novembre els carrers del poble s’omplien de firandants i animals de pota rodona. Ara, des de fa dos decennis, el certamen se centra en l’oli d’oliva, enguany força més car perquè a penes se n’obtindrà mitja collita, per la calor i la sequera.

En un exemplar del “diario republicano” El Ideal, del 29 de novembre del 1911, llegeixo la nota breu d’un innominat El Corresponsal, donant compte de la recent fira arbequina, segons sembla, “muy concurrida”, si bé no tant com en altres ocasions, a l’haver-s’hi prohibit l’entrada de “ganado de pezuña”, no explica per quina raó. L’anònim cronista destaca els balls organitzats per la societat La Tranquilidad, a càrrec de l’orquestra La Familiar de Valls, que “esmeradamente ejecutadas nos dió a conocer las sonatas más modernas”. També informa que la guàrdia civil hi havia detingut quatre carteristes “sin darles tiempo de que pudieran dar pruebas de su habilidad” i uns gitanos que es barallaven per unes mules, a un dels quals van trobar una pistola i un gros ganivet.

Aquell any, pel que diu, l’oli es pagava molt barat, a 8,50 pessetes la quartera. I acabava anunciant l’inici imminent de les actuacions d’una companyia local d’aficionats al teatre dirigida per un “incansable” senyor Vidal, amb qui no em consta cap parentesc, “lo que hace presumir que pasaremos un invierno divertido”.