DIA DE REG
In-inte-intemperància!
Commemoro pel meu compte el centenari del naixement de Joan Fuster llegint-me’n dos llibres: l’antologia 77 poemes, editada aquí a Lleida per Pagès, i Diari 1952-1960. D’aquest darrer compendi d’anotacions més intel·lectuals que íntimes, n’extrec diversos comentaris i aforismes. El primer, apropiat en unes dates en què qui més qui menys compra algun dècim del sorteig nadalenc.
Jugar a la loteria, observa el pensador de Sueca, és com una pregària, una manera com una altra de reclamar l’atenció de la providència. “Si la rifa ens és favorable, alabat sia Déu; i si no, paciència.” Amb el colofó formulat unes quantes pàgines després: “La sort dels altres sempre ens sembla excessiva i, sobretot, immerescuda.” Una altra frase lúcida: “Ni les ungles ni la consciència, no és fàcil tenir-les netes.” I encara una constatació tan breu com exacta: “Només els fanàtics no s’equivoquen.” Confirmada per una sentència posterior: “Les nostres idees canvien perquè nosaltres canviem.” En conseqüència, les pròpies creences són sempre provisionals, cosa que ens hauria d’encomanar una certa discreció a l’hora de confrontar-les amb les dels altres, perquè potser algun dia opinarem com ells. A Fuster, en efecte, el fanatisme, qualsevol fanatisme, li produïa urticària.
Un liberal de cap a peus, en el bon sentit. Un home lliure. El 25 de gener de 1955 qualifica en els seus papers el poeta i assagista francès Paul Claudel de “convers suspicaç, exhibicionista i bel·licós”.
Tot seguit el titlla de primari i l’engloba en el col·lectiu dels escriptors energúmens (paraula que en grec significa “posseït pel diable”), proclius a l’excés, la incontinència i l’agressivitat verbal. Això, aclareix, no depèn tant d’estètiques o ideologies com de formes de ser. Intemperància, és el terme escollit pel suecà per definir aquesta mena de conductes, per desgràcia tan freqüents hores d’ara en política.
És just el que passa, per exemple, quan un dirigent veïnal anomena “rates” els paers de Lleida o quan Pere Ayguadé, ahir diputat del PSC i avui independentista furibund, recorre també en la seva columna en aquest diari (30-9-22) a la comparació amb els rosegadors, i no és el primer cop: “Esquerra Republicana, després d’embrutar la roba interior deixant empudegada Catalunya, com una rata més...” Ai, tots aquests conversos suspicaços, exhibicionistes i bel·licosos!.