Paradís recordat

Any nou, vida nova? A mesura que en sumem, d’anys nous de seguida gastats, ja amb més camí al darrere que pel davant, anem perdent referents que semblaven inamovibles, perpetus. Cadascú podria omplir-ne una llista pròpia. Just abans de Nadal s’acomiadava d’escenaris i estudis de gravació Joan Manuel Serrat, que tanta companyia ens ha ofert a molts que fa més de quaranta anys que tenim vint anys i ja no ens sentim bullir la sang com quan encara no se’ns havia mort l’ànima. Un altre cantautor admirat, el cubà Pablo Milanés, ho deixava un mes enrere –en aquest cas una retirada definitiva, no només d’actuar i treure discos, sinó de viure– i avui, que arriben els mags encamellats, és potser l’ocasió idònia d’evocar-lo, tenint en compte que la cançó que en prefereixo, sobretot per la música, malgrat no figurar entre les més cèlebres del seu repertori, es titula justament Día de reyes (busquin-la a YouTube, si els vaga una estona, i ja em diran).

Una altra pèrdua sensible i sentida, aquestes dates en què la Parca s’hauria d’agafar vacances, és la de Ramon Barri, quasi de sobte, als setanta. Fundador en 1979, amb la seva esposa Teresa Carles, del restaurant vegetarià Paradís, al carrer Joan Baget de Lleida, que vaig tenir el privilegi de freqüentar durant tres dècades gairebé a diari (no pas perquè no mengi carn sinó pel nivell de la cuina i l’ambient que s’hi respirava, tots dos extraordinaris). El Ramon, home viscut i cosmopolita, feia que t’hi trobessis com a casa. Explicava acudits a raig i amb gràcia. Quan les circumstàncies ho exigien, es posava seriós i hi podies mantenir una conversa profunda, en confiança, culminada pels seus savis consells, fruit d’una rica experiència vital i moltes hores de reflexió –també meditació– inspirada per filosofies orientals, força abans que es posessin de moda (precursor també en això, igual que en difondre l’alimentació saludable).

El Paradís fa temps que va tancar, embrió del poderós grup Teresa Carles, i amb el Ramon ja no ens vèiem tant des del seu trasllat a Barcelona, però cada cop que coincidíem podia comprovar que, lluny de pujar-li els fums al cap pel gran èxit empresarial, seguia sent l’amic entranyable de sempre: senzill, divertit i amb l’actitud positiva d’abordar el mal temps amb bona cara, en la línia de Milanés a Día de reyes: “Guarda tu risa para mañana y seca hoy tu llanto...”.