Botànica poètica

Al punt d’informació del festival Gargar de Penelles (val molt la pena resseguir els 140 murals pintats en diverses parets del poble al llarg de les set edicions del singular certamen) em firo per 10 euros el calendari il·lustrat del 2023 que acaben d’editar la plataforma Canal Viu i set associacions en defensa de les arbredes i la vegetació autòctona a les banquetes del canal d’Urgell, així com a tota la teranyina hídrica de canals auxiliars o subcanals, séquies, perfils i la resta de reguers que un segle i mig enrere van convertir una plana resseca, estèril i inhòspita –el Clot del Dimoni tan temut pels viatgers antics i tan fatídic per als seus aleshores escassos habitants– en l’actual verger: un paradís, si més no agrícola. Il·lustrat i poètic, el calendari, a banda de contextualitzat científicament, perquè cada pàgina llueix per davant i darrere –anvers i revers, ja que les fulles hi tenen un protagonisme decisiu– el dibuix d’un arbre d’entre els habituals als marges dels cursos aquàtics o als camps regats de les immediacions, dotze en total, un per cada mes de l’any (roure, om, ametller, saüc, plàtan, àlber, alzina, freixe, lledoner, vern, xop i vimetera), tots ells amb el brancam nu, com una radiografia o un esquelet de l’exemplar en qüestió, si bé acompanyats de l’estampa de la fulla, la flor i el fruit que en un moment o altre pengen de cadascun, a càrrec de la mà traçuda i delicada de Mercedes de Dalmau, a més d’un poema al·lusiu d’Anton Not, escriptor lleidatà que imparteix classes a Mollerussa, però també un text acadèmic signat per Francesc Gaya sobre les característiques corresponents (descripció, noms, usos, simbologia, fonts consultables), tot plegat ofert amb un atractiu disseny gràfic d’Heura Gaya. Un regal idoni: tots els Reis tenen vuitada.

Com ja he apuntat, aquest catàleg artístic, líric i botànic dels espècimens arboris més freqüents a les vores del canal –o que ho havien sigut fins que en mala hora va ser degradat a erma i anodina trinxera de ciment–, per tant també nostàlgic, quasi elegíac, a més de reivindicatiu, perquè s’hi reclama la declaració com a àrees d’interès natural d’alguns trams o paratges concrets miraculosament intactes i d’altres recuperats, s’inicia amb un vers nítid del professor Not amb ressons de haiku japonès: “Exacta cau, la fulla, al lloc precís.” Com van caient els dies, ai!.