Bon vi de vinyes velles

Un acte molt lluït i emotiu, diumenge passat, a l’auditori de Lleida, prop del carrer Democràcia on va viure de menut, marcava l’inici oficial de l’Any Josep Vallverdú, tot al llarg d’aquest 2023, coincidència feliç amb la celebració del centenari de l’autor de Proses de Ponent: cent espelmes al pastís, aviat és dit. En plena forma intel·lectual –i prou bé pel que fa a la física–, com demostra la seva darrera producció literària, que inclou col·laboracions a la premsa i uns quants llibres ja publicats o pendents de presentació durant els pròxims mesos. Pel meu gust cada cop millors, igual que el bon vi.

I és que Vallverdú no falla mai. Una trajectòria de tants anys dedicada a l’ofici d’ajuntar paraules garanteix, en el seu cas, excel·lència i regularitat. “En tot el que escriu en Josep Vallverdú n’hi ha sempre per sucar-hi pa”, assegura Àlex Susanna en un apunt a El món en suspens, dietari del pandèmic 2020 editat per Proa.

Pàgines després, arran de l’aparició del recull Pa de forment, a cal Pagès, ho concreta en la prolífica i inspirada obra poètica de maduresa del lleidatà. Els versos confegits en aquesta postrema i fecunda etapa creativa, que tant de bo es prolongui encara molt temps, a partir d’aquell De signe cranc del 2009, serien en la seva fonamentada opinió el fruit de l’última “collita d’unes vinyes molt velles”, però que malgrat això o potser gràcies a aquesta circumstància “regalimen una barreja de vitalitat i saviesa del tot envejable”. Poeta també, i dietarista reincident, a banda de gestor cultural, amb nombrosos contactes en els àmbits de l’art i les lletres, Susanna evoca algun altre admirat escriptor que he tingut el privilegi de tractar de prop, com ara Joan Perucho, de qui comenta la creença quasi supersticiosa en la fatalitat i l’atzar, de manera que al seu entendre res no podia ser casual.

Recordo, en aquest sentit, una dia que vam coincidir a València, pels premis Octubre. Havia llegit que tornava d’un viatge a la Xina, poc després que jo hi hagués anat –cosa que l’home desconeixia– i adquirit en un comerç de l’estació de Xangai una corbata de disseny bastant singular. Al veure que ell en duia una d’idèntica, vaig preguntar-li si la seva procedia del mateix lloc.

Així era, em confirmava, astorat, i des d’aleshores compto que em va considerar una mena de mag o vident amb poders extrasensorials.