A peu per la vida

No sé si significativa o simbòlica, la coincidència, però coincidència al capdavall, i penso que digna de ser remarcada. El cas és que aquest mateix diumenge passat de l’inici solemne de l’Any Josep Vallverdú, moria Josep Maria Espinàs, un altre escriptor que va determinar en bona part la meva vocació diguem-ne, si se’m permet, literària, no pas en idèntic grau el lleidatà que el barceloní, perquè el primer vaig tenir el privilegi de poder-lo gaudir com a professor als meus influenciables dotze anys, més endavant mestre en un sentit ampli, model i goso creure que amic, mentre que el tracte personal mantingut amb el segon va ser esporàdic (aquells memorables sopars amb llarga sobretaula al restaurant Cal Miquel de la cantonada Templers/Unió, després de presentar alguna novetat a la fira Llibre-Lleure-Lleida), si bé sempre el llegia amb interès i reverència, també els seus deliciosos articles a l’Avui i El Periódico. Per cert, l’endemà dilluns, el diari Ara titulava en portada: “Adeu a l’últim gran clàssic català.” Bé, l’enunciat no és del tot exacte, perquè per sort tenim encara entre nosaltres un pletòric Vallverdú, a punt d’esdevenir centenari però feliçment viu i en actiu (ai, aquest centralisme mental metropolità).

L’empremta de l’autor de Combat de nit o A ritme del temps em prové sobretot de la descoberta, cursant jo encara el batxillerat, del seu Viatge a la Segarra, un volum de tapes negres del 1972 que conservo com una joia i que devia ser dels primers en català a caure’m a les mans. L’impacte causat per aquella obra esdevindria tan decisiu en la meva opció per escriure en la llengua pròpia, i respecte del meu gust i tirada pels llibres de viatges de proximitat, com pocs anys després els textos curts dels successius toms de Catalunya visió del tàndem Vallverdú-Sirera. Viatge a la Segarra, reeditat el 1999 amb el títol d’A peu per la Segarra a l’editorial La Campana, fundada pel mateix Espinàs amb Isabel Martí, forma part de la vintena de sublims quaderns de caminant agrupats en la sèrie A peu per.. diverses comarques dels Països Catalans i alguna regió peninsular.

L’origen va ser el Viatge al Pirineu de Lleida, del 1957, que recollia l’experiència del trajecte efectuat conjuntament amb Camilo José Cela, que també en faria un llibre. Jo sempre he preferit el d’Espinàs, sens dubte més poètic, verídic i contingut.