Superba

Si Venècia és sereníssima i Roma eterna, Gènova respon a l’epítet de superba. La Superba, en majúscula. Ens hi vam escapar el passat cap de setmana, aprofitant que la Maria i el Miquel hi anaven a veure el seu fill Jordi. Onze hores d’autopista i onze més de tornada, però l’esforç paga la pena, ni que només sigui per ingerir uns típics mandilli al pesto i passejar per l’aristocràtica Via Garibaldi, uns dels carrers més elegants de tot Itàlia, flanquejat de fastuosos palaus, a quatre passes dels recòndits carrerons del barri de la Maddalena, advocació apropiada a l’antic ofici practicat per les dames cantoneres que s’hi planten ja de bon matí, la majoria africanes. Al Palazzo Doria Tursi, ara Palazzo Municipale, perquè alberga el consistori, podem admirar a la sala dedicada a Paganini, virtuós violinista nascut allà a la vora en 1782, el seu preuat Guarneri construït cinquanta anys abans a Cremona, que per la insòlita potència de so rebria el renom d’Il Cannone.

Parlant de canons, i canonades, en un altre palauet, el d’Antonio Doria, actual seu de la prefectura, unes pintures del segle XVII reprodueixen els mapes de diverses ciutats italianes tal com eren a l’època. Al jove que ens les mostra, per fer-me el simpàtic li explico la meva coneixença d’una genovesa, Sabrina Salerno, que vaig tenir el plaer, sobretot visual, d’entrevistar just abans d’una actuació a la discoteca Big Ben, en 1987. Respon que el nom no li resulta gens familiar i aleshores li taral·lejo aquell Boys, boys, boys, esdevingut l’èxit principal, i em temo que únic, de la voluptuosa cantant. Tampoc no li sona. En tot cas, el noi aclareix que en 1987 encara li faltava una dècada per nàixer. I jo penso, entristit, que els habitants de la città portuària ignoren o bé han oblidat la seva il·lustre conveïna, fins que a la porta del pàrquing on anem a buscar el cotxe per tornar a Rapallo, població costanera en què dormim a l’hotel Astoria que va acollir fa poc la també sensual Penélope Cruz, a tocar d’un altre, el Riviera, immortalitzat per Hemingway en una de les seves primeres narracions, El gat sota la pluja, un cartell em tranquil·litza al respecte, perquè anuncia un concert de velles glòries locals amb motiu del trentè aniversari de la integració del porto vechio a l’entramat urbà, entre les quals l’esmentada ragazza de veu potser discreta però volumetria superba.