El senyor del castell

Dissabte passat a la tarda anem a veure Lluís Foix, un autèntic “senyor de Barcelona” amb arrels i casa a Rocafort de Vallbona. La casa és el castell rehabilitat d’aquell poble de la vall del Corb. Una fortalesa medieval encastada a la penya –la roca forta del topònim, suposo– convertida en habitatge confortable de disseny espectacular, signat pel seu amic Daniel Gilabert, l’arquitecte de Belianes. Meitat museu ple de quadres, escultures, teules pintades, càntirs de Verdú i altres peces de ceràmica popular, a més de records de viatges arreu del món, meitat biblioteca atapeïda de milers de volums. L’estudi amb la taula de treball a l’àtic, rere una ampla vidriera que domina l’amfiteatre de tossals abancalats del secà.

Li portem el llibre de la Lluïsa sobre els Girona, convençuts que l’hi interessarà, aficionat com és a la història i entusiasta del territori, en concret la comarca de l’Urgell, ja que aquella família impulsora del canal, el ferrocarril o la carretera de Balaguer que la travessen, protagonista màxima de la revolució industrial a Catalunya, va començar l’aventura empresarial en una botiga de Tàrrega. Coincideix, la mateixa setmana, amb l’emissió d’un S/F a TV3 titulat Negrers, en què s’acusava la gran burgesia catalana del XIX de fer la fortuna amb el tràfic d’esclaus, sobretot a Cuba. Al llarg del programa s’esmentaven nombrosos llinatges, però ni un sol cop els Girona, tot just els més emprenedors i influents, lliures en aquest sentit de tota sospita justament pels orígens targarins dels seus negocis i no pas antillans, i guiats per una idea de progrés integral del país, sense oblidar mai les terres ponentines, partidaris d’un capitalisme productiu, no especulatiu.

L’hi interessa tant, el tema, al veterà periodista i escriptor, que la conversa s’allarga tres hores, i encara perquè ha de tornar amb cotxe a Barcelona. Intenta venir-hi cada dissabte, a Rocafort. S’hi troba molt a gust. Fa un tomb pels trossos, vigila les collites, xerra amb els veïns. Un gentleman farmer o pagès il·lustrat. Amb quasi 80 anys, es manté en bona forma física i intel·lectual, al cas de tot, indignat ara perquè fa poc van tallar el pi gros de la carretera, tot un referent simbòlic. Li pregunto, abans de marxar, si té previst de treure algun llibre nou. Diu que hi treballa. Segur que m’agradarà tant com els que ja té publicats.