El meu vot, disculpin

No estic censat a la Pobla de Segur i, en conseqüència, no em correspon decidir diumenge vinent si l’avinguda Josep Borrell hauria de canviar de denominació, en aquest cas d’advocació, però si ho estigués (mai no es pot dir d’aquesta ratafia no en beuré, tractant-se de la vila dels raiers), suposo que no cal que expliciti quin seria el sentit del meu vot: detesto Borrell pel seu to superbiós i despectiu, no tant per enfrontar-se als legítims anhels de llibertat nacional d’una àmplia majoria de poblatans i pallaresos, perquè tothom té dret a pensar com vulgui i quasi totes les idees són respectables, com sobretot per l’arrogància i el menyspreu exhibits en les seves sovint desafortunades declaracions, fins al punt que al meu entendre no es mereix donar nom a cap carrer, i menys a una avinguda. Bé, per allà a Madrid potser sí. És clar que la culpa és dels que amb molta o poca bona fe van demostrar massa pressa en incloure al nomenclàtor urbà un polític encara en actiu, amb prou temps i ocasions pel davant per vessar-la i fer-se indigne d’un tal honor.

Tampoc no em tocaria votar a la consulta que considero necessària, o almenys recomanable, entre el veïnat dels municipis a hores d’ara segarrencs de Torà i Biosca, respecte de la seva futura adscripció al Solsonès, per l’avantatge de gaudir d’uns pretesos beneficis que no acabo de veure i no sé fins a quin punt compensarien el despropòsit geogràfic i històric. Un no com una casa, òbviament. Ni podria expressar en una urna, per idèntic motiu –no visc al barri–, el meu parer en la tan reclamada votació sobre l’alberg de Pardinyes, i així donar per vàlids o bé injustificats els successius pretexts dels que s’hi oposen: la vaga promesa mig oblidada d’una residència geriàtrica, cigonyes que semblen importar més que les persones, un edifici horrible com la sitja de cereal.

Puc comprendre la raó de fons dels contraris, que tots intuïm quina és, però que es deixin estar d’una vegada d’hipocresies i comencin a dir la veritat. Sé que aquest article no em farà guanyar gaires amics. Més aviat perdre’n.

No passa res. Com exclamava l’altre dia la quasi nonagenària senyora Lluïsa Toldrà, de Bell-lloc, en assabentar-se per la tele de la descoberta d’uns quants planetes amb possible vida intel·ligent, els habitants dels quals podrien visitar-nos: “Jo ja no tinc ganes de conèixer ningú més.”