Endolada i eixuta

Dilluns en complia 65. Comencen a ser molts. No pas massa, pel meu gust.

Coincidint amb el Dia Internacional de la Felicitat. Bé, feliç de poder-hi arribar, tants coetanis ja caiguts pel camí. Infeliç, però, de tenir-ne cada cop menys al davant.

Qui m’ho havia de dir, si fa l’efecte que dissabte passat encara ballava al Big Ben! Caldrà fer un pensament en relació amb la feina. A la feina de funcionari, s’entén. La feina d’articulista la considero més aviat un lleure, un plaer, un privilegi.

Mentre no se m’acabi la corda i m’ho permetin al diari, la meva intenció és seguir. Per celebrar-ho, a la tarda anem a passejar pel balneari de Vallfogona de Riucorb, un lloc que sempre m’ha semblat molt especial. Romanticisme i decadència, l’escenari idoni per a l’ocasió.

Ho trobem ressec i solitari. La falta de pluges desllueix el verd d’aquell oasi arbrat enmig d’aspres secans. El curs del Corb no passa de rajolí.

Encara no s’hi veu ningú. Una senyora d’edat una mica –només una mica, ai– més avançada que la meva treu el cap a la porta del seu xalet noucentista, un dels pocs que deuen estar sempre habitats, i ens assegura que per Setmana Santa tot allò s’omplirà de gent. L’hotel de baix –el Regina de dalt continua tancat des de fa una dècada– no obrirà les portes fins a finals d’abril.

Els meteoròlegs confien que potser aleshores ja haurà plogut. Entre Guimerà i Santa Coloma de Queralt, Vallfogona surt al Viatge a la Segarra de Josep Maria Espinàs, escrit el 1962 i publicat deu anys després. Un paratge segarrenc, per tradició i geografia, inclòs avui a la Conca de Barberà.

Si fa no fa com tota la vall del Corb, adscrita a hores d’ara a l’Urgell. La Segarra condemnada històricament al paper de territori minvant, encongida i de dol, tal com se’n plany amb tanta amargor com raó l’amic Paco Lluch, president del Consell, arran de la segregació dels municipis de Torà i Biosca per passar-se al Solsonès, on, per cert, no els volen gaire. Un despropòsit propiciat per l’oportunisme d’alguns polítics de mirada curta i encara més curta volada, sense consultar els veïns, que amenaça amb destapar la caixa de Pandora del mapa comarcal: qui podrà negar a Sanaüja el dret d’integrar-se a la Noguera o a Sant Guim a l’Anoia, reduint encara més la comarca de Cervera, o bé a Juneda i Arbeca d’abandonar les Garrigues pel Pla d’Urgell, etcètera? No acabarem mai.