Trens que no passaran més

Dimecres a primera hora em trucava el seu amic Joan Solé, amb qui cada març muntaven una magnífica exposició de fotografies o cartells d’època a la fira Expotren, per dir-me que l’Antoni Nebot s’acabava de morir. No havia pogut superar el càncer diagnosticat feia poc més d’un any. Cinc minuts després, m’enviaven missatges comunicant la mala notícia el Manel Ramos de l’ARMF i el dibuixant Marçal Abella, el llibre recent del qual, Estacions de Lleida, deu molt a les dades històriques i la documentació gràfica proporcionades pel difunt.

De fet, conscients de l’extrema gravetat de la malaltia, havíem anat convertint les successives presentacions –el Marçal com a artífex, un servidor de prologuista– en sentits homenatges a la personalitat entranyable i la gran labor de recerca en l’àmbit ferroviari del company absent per força major, tant que hauria gaudit de tots aquells actes. Crec que vaig ser jo mateix qui els havia posat en contacte, just abans de la pandèmia, quan el Marçal em va venir a explicar l’ambiciós projecte editorial que tenia entre mans. Nebot ja havia tret els darrers temps dos títols a cal Pagès, un sobre la línia de la Pobla i l’altre commemorant els 150 anys de l’arribada del ferrocarril a Lleida, en què vaig afegir uns textos més o menys literaris al final del volum.

De la vintena llarga de llibres que porto publicats, a soles o en companyia, és l’únic que m’ha rendit uns drets d’autor decents, raonablement compensatoris. Una pena profunda per als nombrosos amics, una pèrdua irreparable de debò per als aficionats als trens, no només lleidatans sinó d’arreu de Catalunya i més enllà. L’Antoni havia convertit la seva passió en un actiu cultural de primer ordre.

El fons fotogràfic aplegat al cap dels anys, a base d’infinitat d’hores i incomptables diners de la seva butxaca, és un dels més importants del país i de tot Europa. Seria una llàstima que ara es perdés. Alguna institució privada o pública hauria de prendre la iniciativa d’acollir l’arxiu, en condicions adequades de custòdia, facilitant l’accés als interessats.

Amb tot, no cal enganyar-se, la figura del seu creador és insubstituïble: tants coneixements adquirits, tanta memòria acumulada, tantes sensacions viscudes, que aquell viatger de pas per aquest món, com tot fill de mare, s’emporta amb ell a bord de l’exprés nocturn que no s’atura enlloc.