Balaguerina fina

Buscant informació per fer un article sobre la reforma del pont vell de Balaguer a la font que tinc més a mà, que és un llibre propi com La porta del cel, tercer volum de la sèrie Les rutes de ponent, publicat el 1989, fa ja tant de temps que és com si ho hagués escrit un altre, ensopego amb un comentari que en aquella època devia passar desapercebut o com a normal però que avui potser em causaria algun problema, tal com està a hores d’ara el pati de la correcció política i la moralitat pública. Hi feia notar el caràcter una mica reclòs de la capital de la Noguera, però que “quan s’hi accedeix, i es descobreixen un a un els seus racons, els trets de la seva grandiosa història, el peculiar tarannà dels seus habitants, és una població que us enganxa i no us deslliura fàcilment”. I ho assimilava a “certes dones de temperament reservat i esquerp, que oculten sota una crosta d’indiferència un secret atractiu capaç d’apassionar els amants més exigents”.

En definitiva, amb els ulls actuals, procedia a cosificar tota una ciutat. No crec que ara ho redactés igual, entre altres coses perquè ja no m’atreuen gens les dones esquerpes, per més que no negaré que sovint tinguin motius per ser-ho. Això no era, amb tot, el més censurable d’aquelles pàgines.

Una dotzena més endavant, transcrivia el qualificatiu de Joan Sauret a Bellviure respecte de la poderosa torre octogonal de l’església de Santa Maria com a “campanar mascle”, malgrat reconèixer tot seguit que tal vegada es tractava d’una formulació massa freudiana. Perquè, ara que hi penso, com seria un campanar femella? Potser de cadireta o espadanya? I un campanar esvelt i barroc i de formes efeminades com els de les Borges, Montgai o la Granadella, a quin gènere els adscriuríem? O a cap dels dos, campanars no binaris? En fi, deixem-ho córrer.. Encara més llenya a la foguera en què dec estar condemnat a rostir-me, quan a continuació de recollir unes quantes floretes llençades a les balaguerines per diversos autors, començant per alguna cançó de gesta medieval, acabava fent-me ressò del despectiu –i no cal dir que infundat– judici de Francisco de Zamora al seu Diario de los Viajes hechos en Cataluña, de finals del XVIII: aquelles que l’al·ludit Sauret definia com “una àmfora esmaltada de flors”, ell trobava en canvi que “beben mucho aguardiente, trabajan poco y en general van puercas”.