Miquel o Fèlix, Lleida o Lérida

Un dels dos serà paer en cap, segons totes les enquestes, però no tenen gaire en comú, ni per tarannà personal, ni per model de ciutat ni per la identificació col·lectiva de Lleida que propugnen. El primer és tranquil, amable, conciliador i partidari del diàleg. Al segon no el conec tant i potser en les distàncies curtes millora, però aquests quatre anys ha portat a terme, sense concedir els preceptius cent dies inicials de gràcia –ni cent ni cinc–, una oposició despietada, agressiva, permanent, sovint demagògica i populista, vingués a tomb o no, que traspuava la rancúnia per haver sigut descavalcat de l’alcaldia (el drama de Fèlix Larrosa és que la història l’encaixonarà entre els meritoris mandats d’Àngel Ros i Miquel Pueyo, dos homes d’una intel·ligència extraordinària).

Tot i compartir en teoria paràmetres ideològics similars, situables a grans trets en l’àmbit imprecís del progressisme socialdemòcrata, les polítiques concretes proposades i en part aplicades per l’un i l’altre resulten força divergents. S’està fent palès, no només aquí a Lleida, sinó també a Barcelona i a la resta de Catalunya, que el PSC s’escora cap a la dreta, bastant més que el mateix PSOE. Només així s’entén la defensa a ultrança de certs projectes empresarials o d’infraestructures de caràcter faraònic, emblemàtics d’un capitalisme desaforat, sovint contraris a criteris mediambientals i també socials. Implantacions de comerç a gran escala als afores, per posar un exemple pròxim, que sens dubte suposarien la devastació del teixit existent de botigues en trama urbana, començant pel carrer Major i adjacents. Sorprèn una tal insistència en aquest tema, sense que aparentment ningú no s’hagi preguntat a quins possibles compromisos o interessos respon.

Substituir ara Pueyo per Larrosa al capdavant de la Paeria representaria un fatídic pas enrere, pel que respecta a la inclusió de Lleida en una idea de país que aspira a assolir plenitud i llibertat, sobretot tenint en compte els pactes previsibles en el supòsit probable que cap dels dos obtingui la majoria absoluta, amb la conformació per una banda d’un bloc catalanista i republicà i per l’altra d’una santa aliança espanyola i monàrquica, perquè els únics suports al socialista provindrien del PP i potser Vox, ni que sigui abstenint-se, amb el peatge a tots nivells que aquests partits exigirien.