L'urna de Cupido

Tornant de França pel túnel de Somport, ens vam aturar a veure com havia quedat l’antiga estació internacional de Canfranc, convertida en un hotel de luxe obert fa poc. Un cop allà, preguntàvem a recepció si hi podríem dinar. No sense reserva, ens responia un homenàs amb uniforme verd mig de grum, mig de revisor, a l’estil del personal de la companyia Wagons-Lits.

Bé, potser un altre dia.. Però l’exterior restaurat del grandiós edifici ferroviari i el vestíbul central de sostre alt amb motllures art déco, on permeten accedir als tafaners per donar un cop d’ull, la veritat és que causen un gran efecte. Igual que el romàntic Paseo de los Melancólicos de darrere la platja de vies, que discorre entre arbres de notable envergadura.

Un nom preciós, al nivell del Camí dels Enamorats de la vall de Boí o del sender que es diu igual vora l’estany de Puigcerdà o del Passeig de les Senyoretes al Castell del Remei. Qui no voldria recórrer almenys un tram d’una senda de denominació tan suggestiva, tan deliciosament poètica, tan evocadora de bells sentiments a flor de pell? Diumenge, jornada electoral, vaig adonar-me d’un altre passeig dels enamorats, si més no en aparença, que no pressuposa cap trajecte físic concret sinó que aprofita qualsevol carrer de Lleida, circumstància que intueixo extrapolable a altres ciutats i pobles. Com que feia d’apoderat, les meves visites al col·legi es van produir diversos cops, de bon matí al vespre.

I a cada viatge em va sorprendre un detall que en ocasions anteriors no m’havia cridat tant l’atenció: moltes parelles, sobretot madures, que ja porten molt temps de convivència i potser a casa gairebé no s’adrecen la paraula, acudien a votar de bracet o agafats de la mà. Suposo que això abans passava anant a missa. Amunt i avall pel carrer Major, no se’n veu tantes.

Deu ser que estan imbuïdes de la gravetat, pintada a les cares, pròpia de qui es disposa a portar a terme amb to solemne una comesa important, una actuació cívica ritual, a exercir un dret inalienable. Una evident sacralització de la democràcia. De la “festa de la democràcia”, com en diuen ara, i que abans de dos mesos repetirem, visca! Un acte públic d’amor, entenc, entre ells mateixos, al municipi i al país, encara que veient els resultats a la Paeria i altres consistoris catalans no tinc clar quin país.

El que sento com a meu segur que no.