La ciutat del neguit

Dies abans de votar, ja vaig advertir aquí que de la jornada electoral en podíem sortir Lleida o bé Lérida. Em temo que l’escrutini de diumenge ens aboca a la segona opció. Simplifico però entenc que se m’entén.

Dos partits contraris a la identitat lliure i plena del país nostre –que, malgrat tot, encara molts volem així– s’han imposat a les urnes. Per a íntima alegria dels il·lusos que, des de la radicalitat més estèril i idiota, propugnaven l’abstenció, partidaris del com pitjor, millor. Doncs ja tenen el pitjor dels escenaris possibles.

És clar que encara seria més greu que el PP hagués superat el PSC. O d’aquells altres que, sense treure’s la independència de la boca, en tot aquest temps no han parat de sembrar discòrdia i desànim, acusant a tort i a dret de traïdoria els que, segons ells, no brandàvem prou l’estelada, fins que la bona gent se n’ha atipat tant com per proferir un sonor “ja us ho fareu”. Aquest retorn de Lleida a la boira, en afortunada expressió de Txema Martínez, i que a alguns ens neguiteja profundament, s’ha endut Miquel Pueyo i Toni Postius, cares visibles fins ara a la Paeria.

Els trobarem a faltar aviat. Per exemple, en veure els primers temporers dormint al carrer, a falta d’un alberg municipal, o moltes botigues abaixant la persiana per culpa d’un centre comercial als afores que destruirà l’oferta existent, o empreses que no vindran per insuficiència de sòl industrial. Miquel i Toni no són Indíbil i Mandoni, però ningú no els pot negar el valor.

Valents per tirar endavant projectes poc populars però que convenien des de feia anys, en comptes d’acudir als barris per donar la raó als veïns, tot i que no la tinguessin. Així es guanyen els sufragis, almenys en aquesta ciutat.Una ciutat que –suposo que ja se’m passarà– des de fa una setmana veig aliena, fins al punt que de cop ha deixat de produir-me orgull. A partir d’ara, mentre no hi torni la llum, quan algú em pregunti d’on em sento, jo que dec ser qui més ha escrit mai sobre ella (més, que no millor, i literatura, no pas història, que llavors el podi és de Lladonosa), diré que de l’Arbeca de la meva naixença i joventut o del Flix en què trobaria la primera feina o del Torregrossa on vaig estar casat o del Bell-lloc dels meus darrers amors o de l’Ulldemolins d’alguns caps de setmana actuals.

En tots cinc pobles, ERC hi ha tret majoria absoluta.