Passeig dels records

L’insomni treu però també dona. Soc a la Seu d’Urgell per la trobada d’empresaris al Pirineu: bé, d’empresaris i polítics interins. A les sis del matí ja estic cansat de regirar-me al llit, de manera que m’aixeco i surto a fer un tomb pels carrers, en aquella hora deserts. El sol encara no guaita per darrere les muntanyes de la Batllia i el Baridà. De seguida ensopego amb la imponent mola massissa i romànica de la catedral. La tarda anterior m’havia saltat el míting de cloenda de les jornades empresarials a càrrec del ministre Iceta –sí, un míting electoral fora de lloc, segons em deien després– per recórrer l’interior del temple i visitar al museu la fa poc restaurada capella de la Pietat.

Al carrer Major ja munten les parades del mercat sabatí. Sota els porxos, les botigues encara dormen. Pel carreró dels Jueus arribo al passeig Joan Brudieu. Aniré fins al quiosc de begudes del mig d’aquella rambla a demanar un vas de llet com el que m’hi vaig prendre quasi seixanta anys enrere: Proust a l’Urgellet. Era el primer cop que anava a Andorra amb els pares i la vigília vam fer nit a la pensió Cadí, allà a la vora. Evoco el plat de verdura amb llucets del sopar i un enorme vas de llet fumejant l’endemà al quiosc del passeig, abans de seguir viatge cap al Principat. Els meus pares ja són morts i la pensió Cadí fa temps que està tancada, si bé en subsisteix l’edifici verd amb les persianes closes i brutes.

El quiosc no sé si és aquell, situat si fa no fa al mateix lloc, entre el palauet del Consell Comarcal i l’hotel Andria, on veig al patí tres motos de gran cilindrada amb matrícula holandesa. Com que encara no és obert, el quiosc, passaré a beure’m la llet de tornada.

Passeig avall, sota tres rengs de plataners de copa espessa, com un túnel vegetal, com una basílica botànica de dues naus i sostre verd, em fixo en un banc pintat de roig amb la inscripció “El nostre destí no és la violència”. I quin és, el nostre destí? Segons que sembla, recordar.

Passat el Sant Hospital, davallo pel Camí de la Palanca i la Baixada del Molí fins al canal d’aigües braves del parc olímpic. Una mica més enllà, l’antiga palanca convertida en pont de formigó d’on arrenquen les carreteres de Tuixén i Arfa. Des de la barana contemplo com el cabal es perd entre tofes de bosc riberenc. Les pluges dels darrers dies fan que el Segre torni a baixar gros.