Els toros des de la barrera

A propòsit del meu article de diumenge sobre una cursa de braus a Sant Guim, l’agost de 1960, m’escriu Anna Turné Martí des de Miralcamp. Explica que van ser el seu sogre, Isidre Brufau, fill de Veciana, amb el germà d’aquell, Benjamí, i un tal Andreu Castellà, els artífexs de “l’estrany esdeveniment”, en paraules que no puc sinó subscriure: toros a la Segarra? L’Isidre i l’Andreu anirien a buscar els cinc “novillos” a Guadalajara, mentre que Benjamí s’encarregava de contractar els “diestros”.

La “corrida” es va celebrar en un tros a la sortida del poble, vora la carretera que baixa cap a Freixenet i les Oluges, passant per sota de Vergós Guerrejat i Montfalcó Murallat (atenció: guerrejat i murallat, no pas torejat). El desnivell del terreny s’aprofitaria per posar la barrera amb taulons de fusta i alguns seients, no gaires, perquè la majoria del públic es va acomodar amb el cul a terra, segons sembla despendre’s de la mitja dotzena de fotografies en blanc-i-negre de la festa taurina que l’atenta lectora adjunta al seu amable correu. També confirma que aquell “acte inaudit” a la comarca va ser tot un èxit i que l’import de la recaptació seria destinat a construir el centre parroquial que encara podem veure al costat de l’església. La tauromàquia ha estat aquests darrers dies en boca de tothom, perquè el titular del departament de Cultura del nou govern valencià, fruit del pacte PP-Vox, serà un antic “matador”, militant del partit d’extrema dreta, de nom Vicente Barrera. Acostumat a veure no pas els toros des de la barrera, malgrat el seu cognom, sinó des de dins del “ruedo”, el flamant conseller encara no ha entrat a matar, però fa l’efecte que ja comença a clavar les banderilles, amb les primeres mesures anunciades o previstes, en contra de la llengua i la identitat pròpies del país. Res de sorprenent per part d’un individu que pretenia batejar un cavall amb el nom de Caudillo. Pobre animal, vull dir ara el cavall. Es veu que mentre vestia “traje de luces” va rebre nombroses envestides dels banyuts exemplars, que el van obligar a passar unes quantes vegades pel quiròfan. Diu que un intrèpid torero sevillà, Manuel García, quan li retreien estar sempre a punt de deixar la pell a la plaça, solia respondre “más cornadas da el hambre”. Només espero que el senyor Barrera acabi proclamant “más cornadas da la política”.