Allò que l’aigua s’endugué

Veure dimarts de la setmana passada al Sense ficció de TV3 el documental Rialb, l’últim pantà, em va fer pensar en la companya de feina Montse Sangrà, ja en portes de la jubilació, per més que no ho sembli, filla de Tiurana i que de tant en tant explica la ferida encara oberta que ha representat per a ella, i m’imagino que per a la majoria dels seus antics conveïns, un drama tan comprensible com que el seu poble desaparegués sota l’aigua, de la nit al dia, així com en el meu vell amic –no perquè sigui gaire més gran que jo, sinó per la prolongada amistat que ens uneix, malgrat no veure’ns prou sovint– Xavier Garcia i Pujades, periodista compromès des de sempre amb causes generalment perdudes, sobretot en l’àmbit de l’ecologia i la supervivència del món rural, que ell tendeix a idealitzar, potser perquè prové de ciutat –una ciutat mitjana com Vilanova i la Geltrú–, tot i que fa ja un parell de dècades que es va establir a les seves estimades terres de l’Ebre, en concret a Horta de Sant Joan, on no para d’escriure articles de premsa i llibres, com el que ara li edita Pagès, Els oponents, una extensa crònica emotiva, documentada i viscuda de les diverses lluites polítiques, socials i mediambientals en què s’ha vist involucrat a partir dels setanta, abans i tot de la mort de Franco, i en el qual ha tingut la deferència d’esmentar-me, si bé no tant com a jove militant indepe de primera hora sinó sobretot com a coprotagonista d’un gloriós episodi nocturn i coral d’esplendor a l’herba –que no era pas gespa– del camp de futbol de Belianes, que discretament i sense entrar en detalls designa amb el líric eufemisme de Consagració de la primavera, com un quadre de Sandro Botticelli o un ballet d’Igor Stravinsky, tot i que l’aventura, bastant més prosaica, per no rebaixar-la a la categoria d’incident, diria que va succeir ja entrat l’estiu, per aquestes mateixes dates, a l’entorn de la nit màgica de Sant Joan, ara deu fer ja uns quaranta anys. Res, pecadets de joventut.. venials.

També em va fer recordar, el programa, d’una vegada que, just havent arribat a Lleida per servir la Generalitat –finals de 1983–, anava d’inspecció a l’hostal de Bassella, condemnat a inundar-se. S’havia convertit en un local de mala mort que portaven dos padrinets despistats. Em van fer tanta pena que vaig deixar córrer l’acta que els havia d’aixecar.