Joia o bijuteria?

En un dels poemes del darrer llibre de versos de Josep Vallverdú, Aragalls, editat per Pagès coincidint amb el centenari del longeu i prolífic escriptor lleidatà, que tot just avui fa els cent anys –felicitats!–, mentre no para de subministrar-nos excel·lent material de lectura, i un material fresquíssim, tot just acabat de pescar al Segre, davant mateix de casa seva a Balaguer, l’autor es mostra en desacord amb l’expressió “la joia d’envellir”, consigna voluntariosa a què li costa d’adherir-se, perquè al seu fonamentat parer –ell sí que pot parlar amb coneixement de causa, allò de la veu de l’experiència– fer-se vell “no engendra joia”, ni tan sols quan s’hi arriba amb “còrpora sana”. Ja no diguem si és amb una salut precària. Es tracta, postil·la el mestre per justificar una percepció potser bastant crua però em temo que realista, d’un “escenari íntim” que mai no triaries.

Per cert, temps enrere vaig gosar discutir l’encert del nom d’una associació bellpuigenca de gent gran dita justament així, La joia d’envellir, i em van rebatre amb una carta al director en què m’acusaven d’haver-los faltat al respecte. I no era el propòsit, com és obvi: ja he assolit una edat que em permetria apuntar-m’hi com a soci, suposant que m’hi admetessin, si a hores d’ara m’han pogut perdonar. En un dels textos aplegats al volum Calendario sin fechas, selecció d’articles en castellà de Josep Pla a la revista Destino, que comentava aquí dijous passat, el prosista empordanès es lamenta de les xacres físiques i morals de l’“ancianidad”, arran d’haver-ne acabat de complir.

cinquanta! Ja ho veus, la meitat exacta de Vallverdú. Un plany una mica massa prematur, trobo. “Llegamos a los cincuenta años con una dentadura devastada, unas gafas cada vez más anchas y el hígado echado a perder.” Bé, això devia ser abans, en general.

Pel que fa al seu cas particular, ho acusaven dents i fetge, però diria que no tant la vista, perquè no gastava ulleres. Ja vell de debò (l’home allargaria fins als vuitanta-quatre), sempre es queixava de no haver fet dues coses quan era més jove: casar-se i visitar el dentista. Aleshores, al mig segle de vida, presumia de conservar la curiositat i llegir quinze o vint llibres al mes, a banda d’escriure moltes quartilles, però confessava sentir-se ja sense il·lusions, com una llimona espremuda.

Sort que ens n’ha quedat el suc.