Grans arbres, grans flors

Cap de setmana a Cambrils, entre un enrenou electoral i el següent, sense ni temps per agafar aire, de les municipals a les generals que en diuen, per no designar-les com les estatals que són en realitat, o directament espanyoles (però igual hi acudirem a votar, perquè ens hi juguem massa, també aquesta vegada, sobretot aquesta vegada: haver de tenir segons quin passaport t’obliga a viure sempre amb l’ai al cor). A Cambrils observo la nova urbanització italianitzant de la rambla Jaume I, tota al mateix nivell, sense voreres ni places d’aparcament, i l’ornamentació vegetal diversa, amb algunes magnòlies, un arbre que m’encanta, en especial les seves fulles i flors. Les fulles d’aquests individus tan elegants de la família de les magnoliàcies, que sovint per aquí anomenem de forma segons sembla incorrecta com a magnolier (el meu diccionari de l’IEC només admet el sinònim en femení: magnoliera), són grosses i dures, ovalades, d’un verd fosc brillant, com esmaltades, amb l’avantatge que es tracta d’un perennifoli, i en conseqüència sempre en té les copes plenes.

Pel que fa a les flors, no es queden enrere quant a grandària i vistositat. De fet, el nom científic magnòlia grandiflora al·ludeix en primer lloc a Pierre Magnol, el botànic de Montpeller que la va catalogar a finals del XVII, i a les dimensions generoses dels referits brots florals, contracció dels termes llatins grandis i flosoris. D’origen tropical, a diferència de les palmeres s’aclimaten prou bé aquí a Lleida, on per cert comptem al barri de Balàfia amb una plaça de les Magnòlies, a banda d’alguns exemplars notables en diversos punts de la geografia urbana.

Baixant cada matí cap a l’oficina, passo prop d’un parell d’envergadura remarcable, monumentals. L’una s’alça a un cantó de la plaça dels Pagesos, cantonada amb Lluïs Companys. L’altra, al mig de la plaça d’Espanya, amb perdó, entre l’avinguda de Madrid, perdonin de nou, i l’avinguda Joana Raspall, antiga Alcalde Areny, que jo sempre he defensat que es digui avinguda Areny, perquè allà mateix hi havia hagut l’areny del Segre i per facilitar la feina als carters.

Molts matins me les miro, del cotxe estant, però només dos segons, perquè no voldria patir un accident per culpa de fixar-me massa en un espècimen botànic. Si encara fos humà, potser em guanyaria més la comprensió dels guàrdies de l’atestat...