Massa que ens estimen

Aviso que aquest paper d’avui és mig en castellà, perquè el lector s’hi vagi acostumant, tenint en compte el que potser ens espera a partir del dia 23. En realitat, el text central no és meu, sinó la transcripció d’una proclama radiofònica del falangista Ernesto Giménez Caballero, arran de l’ocupació de Barcelona per les tropes franquistes, el gener del 1939, que extrec del llibre Els fundadors, del solsoní Raül Garrigasait, sobre els cent anys d’història de la Bernat Metge. “Cataluña: Te habla un español que te quiere.

Y te quiere, como los españoles de la meseta castellana desde siglos te aman: con pasión. Con la misma pasión que se quiere a una mujer. Y la pasión (...) va hasta el crimen, que por eso se ha llamado pasional.

«Quien bien te quiere te hará llorar», dice el profundo adagio nuestro. «La maté porque era mía», dice también otro hondo y apasionado decir de nuestro pueblo (...) Nosotros, los castellanos, los españoles de tierra adentro –adustos, secos, ardientes, celosos, vehementes, donjuanescos– siempre te hemos deseado con fiebre en los labios y un delirio en las entrañas. Nosotros (...), los españoles de verdad, ¡no podíamos jamás venderte ni perderte! (...) Porque tú, Cataluña, ¡nos pertenecías!, ¡y a nadie más! Y sentíamos el derecho de hacerte llorar.

Porque te queríamos (...) ¡Mírame bien, Cataluña mía! ¡Cataluña nuestra! ¿Ves cómo nuestros labios se acercan? ¿Ves cómo a flores y a imperio huele el aire? ¿Ves cómo la sangre se ha hecho espuma blanca de mar? ¿Y la violencia abrazo?” Garrigasait sintetitza el missatge del de la camisa blava: “Un mig salvatge de terra endins havia vingut a violar la Catalunya hel·lènica, la terra més femenina d’Espanya. La imatge de la Mediterrània clàssica, la de Costa i Llobera i Maragall i Estelrich, aquella bellesa enlluernadora que era alhora un senyal d’impotència i passivitat li despertava desitjos irresistibles de dominació. En l’esquema de Giménez Caballero, els castellans eren un home violent i els catalans eren la dona feble que li pertanyia.” I pensar que hi ha catalanistes que propugnen l’abstenció o que els seus diputats a Madrid no donin suport a cap dels dos presidenciables amb opcions, perquè els resulta indiferent que mani l’un o bé l’altre, encara que aquest altre pacti amb els hereus d’aquells bàrbars del jou i les fletxes.

De debò que no ho entenc.