Infiltrats

No em puc treure del cap el cas d’aquella agent de policia mallorquina que, per tal d’obtenir informació de cercles cupaires gironins, ha mantingut una relació íntima al llarg de dos anys amb un activista. Dos anys compartint lleure i llit, a més de militància. Fins a l’extrem d’implicar la pròpia mare.

Sona novel·lesc. Em pregunto com es deu sentir el pobre noi? Però, i ella, vull dir la impostora? A tant l’obligava el compromís professional? Ho paga el sou, fer de Mata Hari, si bé sense gaire glamur? En tot aquest temps de festeig, no li havia agafat ni una mica d’afecte, a la víctima de la seva missió secreta? En aquesta tremenda variant sentimental i eròtica del “Todo por la patria” hi ha d’haver, per part de la protagonista que ha posat el seu cos al servei del cuerpo policial, alguna cosa més que prurit per la bona feina o ganes de fer mèrits davant dels superiors. Alguna mena de psicopatologia patriòtica.

Si no, no s’entén. Odi cerval a unes idees i una causa, a la identitat nacional de la seva parella de mentida, a la condició de català. Ens odien tant que són capaços de fer veure que ens estimen (ai, em temo que això passa força sovint).

I sospito que, sense necessitat d’allitar-se amb ningú, els infiltrats al moviment secessionista són bastants més. Recordo que ara fa uns anys, al principi del procés, va sortir la notícia d’un generós pressupost públic per subvencionar creadors d’opinió que s’oposessin als anhels de llibertat d’aquest país. Coneixent l’existència del “fons de rèptils” extraoficial, cada vegada que llegia un articulista o escoltava un tertulià manifestant amb vehemència i insistència –alguns fins a fer-se pesats, quan el suposat perill semblava ja conjurat– el seu punt de vista favorable a la sagrada unitat de la nación, em demanava si l’individu en qüestió ho feia per diners o bé de forma altruista, per amor a la pàtria.

espanyola, òbviament. Fins que l’incentiu econòmic va deixar de ser necessari, perquè els independentistes ja començaven a treure’s el fetge entre ells. Ara, m’imagino que tot allò ha donat pas a una estratègia encara més recargolada, perversa i eficaç: infiltrar als mitjans i a les xarxes opinadors a sou de les clavegueres de l’Estat que, fent-se passar per indepes coherents del morro fort, propugnen l’abstenció cada cop que es convoquen eleccions.

Jugada mestra, com deia aquell.