Un tret de distinció

Mentre els de Junts no es decideixen entre empassar-se amb patates –o cols de Brussel·les, en el seu cas– algunes condicions impossibles de complir per Pedro Sánchez, després d’anys gallejant que ells no repetirien el bescantat –i fals– “a canvi de res” dels republicans, o bé provocar unes noves eleccions amb victòria probable de la santa aliança PP-Vox, que diumenge ja va anar pels pèls, cosa que molts catalans no els perdonaríem (no sé per què a cal Puigdemont estan tan cofois, si facin el que facin quedaran malament, només cal veure les primeres pressions dels genis que avui dirigeixen l’ANC com una secta, tan conseqüents que després de propugnar l’abstenció ara gosen dir què han de fer els partits independentistes amb els vots obtinguts), deia que mentre els juntaires s’ho rumien, jo em passo les tardes estirat al sofà, sota el ventilador del sostre a màxima potència, rellegint Milan Kundera (mort el segon dimarts d’aquest mes), tot escoltant algun disc de Tonny Bennett (mort al cap de deu dies, divendres de la setmana passada). Homenatge conjunt a dos artistes que, en diferents etapes, m’hauran ajudat a fer més passadores unes quantes hores, en realitat bastantes. El retorn a l’escriptor txec, quasi quatre dècades després, l’he començat per la seva obra més cèlebre, La insuportable lleugeresa de l’ésser, que aquest cop puc llegir en català gràcies a una edició econòmica a Labutxaca.

A la pàgina 52 s’explica com es van conèixer els dos protagonistes principals, el Tomàs i la Tereza. Ell és un metge de Praga destinat temporalment a una petita ciutat de Bohèmia, afectada per una epidèmia de meningitis. Ella és la cambrera d’una cerveseria que, en portar-li una gerra, es fixa en el llibre que té obert sobre la taula.

Per a la noia, es tracta del senyal d’una fraternitat secreta, la dels addictes a la lletra impresa. Contra el món de grolleria que l’envoltava, fa notar l’autor, aquella jove lectora només tenia una arma: els volums extrets en préstec de la biblioteca municipal, sobretot novel·les, de Fielding a Thomas Mann, que li oferien la possibilitat d’evadir-se d’una vida sense gaires satisfaccions. Però també estimava els llibres com a objecte i solia passejar-se pel carrer amb algun exemplar sota l’aixella, segons Kundera l’equivalent del bastó elegant dels dandis vuitcentistes.

La distingia dels altres, conclou.