Columnes i piulades

M’ho he passat bé, llegint el volum Si la memòria no ens falla, amena conversa de Julià Guillamon amb Quim Monzó i Sergi Pàmies editada per Libros de Vanguardia, que va sortir per Sant Jordi. Hi he retrobat moments concrets i alguns noms propis de la meva joventut, quan començava a col·laborar a Catalunya Ràdio –hi vaig estar disset o divuit anys, un cop per setmana, participant en diferents tertúlies després de dinar, de tres a quatre– i m’atrevia a fer els primers tempteigs en el món apassionant –també sovint decebedor– de la literatura. L’evocació d’un ambient sobretot barceloní viscut només de forma puntual, des de la distància. De Lleida estant, amb alguna breu incursió metropolitana.

Hi he subratllat un parell de reflexions dels entrevistats. La primera sobre columnes, la segona sobre Twitter (ara X) i mitjans de comunicació. Així, quan en un moment donat parlen de referents en l’àmbit compartit pels dos protagonistes del periodisme d’opinió, que porten molt temps conreant, Monzó explica que als seus catorze anys no podia passar cap dia que, abans d’anar a classe, no comprés els diaris. Al matí, El Correo Catalán. A la tarda, el vespertí El Noticiero Universal. Més endavant, canviaria al Tele/eXpres, on havia de descobrir les col·laboracions de Joan de Sagarra i Ramon Barnils. Del primer, n’admirava que no escrivís quasi mai de política, a diferència del que s’estilava aleshores, en particular les cròniques nocturnes de la gauche divine: “Feia el que volia, amb cites literàries. Si ho entenies, ho entenies, si no, no.” No sabia encara que era fill del gran Josep Maria de Sagarra, molt diferent, però també “quins articles!”. Per cert, algú coneix avui dia algun noi o noia que compri el diari?

Una altra qüestió abordada, en aquest cas per Pàmies, que el fa mostrar-se bel·ligerant, és la importància que donen els mitjans a Twitter i fins a quin punt aquest ha substituït la realitat entre els periodistes, tothora pendents de les piulades dels personatges públics, sense que semblin sentir la necessitat de fer res més –trucades, desplaçaments, reunions– per obtenir informació. El desespera la submissió als continguts de les xarxes, origen de polèmiques endogàmiques fora de l’abast o l’interès de la majoria de la gent. Ho remata Monzó: “Hi ha digitals que viuen d’un tuit que ha fet un tio. D’això n’extreuen conclusions!”.