La revolució dels xiulets

La facció de l’independentisme més agra, tòxica, rampelluda i cridanera, la més sorollosa al carrer –cada vegada menys, val a dir, perquè cada vegada són més pocs–, i que veu traïdors per tot arreu, ha convertit la revolució dels somriures en revolució de xiulets. Diumenge, commemorant l’1-O a Barcelona, li va tocar el rebre al president d’Òmnium, per haver reclamat l’amnistia. Fa un any la víctima de la ira sonora dels exaltats va ser Carme Forcadell. Qui xiularan l’octubre pròxim? Potser Puigdemont, acusat d’entendre’s amb Madrid després d’assegurar que mai no ho farien: benvingut a la realitat, adeu a la confrontació intel·ligent. Diria que la intel·ligència es comença a demostrar admetent que les coses són com són, no com voldríem que fossin, en comptes de generar falses expectatives que, al no complir-se, desanimen els que de bona fe s’ho han cregut.Confesso que en el meu cas, la xiulada de l’any passat a la Forcadell, tot just sortida de presidi, va suposar un punt d’inflexió. Eren uns quants milers, els que treien aire –i foc– per la boca, i uns quants centenars allà mateix somrient per sota del nas, complaguts amb l’espectacle, calculant que allò els podia reportar un grapat de vots, sense preveure que la ventada sònica tal vegada es giraria aviat contra ells. Aquell dia vaig arribar a la conclusió que, amb uns combatents així, no només no aconseguiríem mai la llibertat, sinó que potser en el fons no ens la mereixem. Amb mig segle ja de militància independentista a les espatlles, he deixat d’acudir a manifestacions en què es reivindica aquest ideal. A la meva edat, no tinc ganes d’aguantar que quatre, o quatre mil, nouvinguts a la causa em diguin botifler. Veniu, veniu, enguany no us xiularem, ens perdonava la vida Toni Castellà, que no exhibia ni de lluny tanta radicalitat mentre era lloctinent del Duran. Con-conde-condescendència...L’acte commemoratiu a què vaig assistir diumenge va ser a Bell-lloc. Mig centenar de veïns sota l’estelada. Ambient unitari, tranquil, fins que algú va llegir un manifest que semblava escrit per l’eminència aquella de la Dolors Feliu de l’ANC. Volem la independència i la volem ara. Sí, és clar, i jo un Porsche Cayenne. I no pas ara, sinó abans-d’ahir. Au, ja n’hi ha prou. Vaig ser l’únic que no va aplaudir, ni tan sols per cortesia. Ara bé, tampoc no vaig xiular, com fan ells.