Entre guals

El passat 23 de setembre moria als 77 anys Josep Maria Palau, que havia sigut alcalde de Golmés, activista cultural –va impulsar el grup Teatre Nostre i la revista L’Esclat– i historiador autodidacte, autor de dos llibres: Golmés, recull històric, aparegut el 1983, i Golmés, segles XVIII-XIX, del 2019, ampliació de l’anterior focalitzada en el període apuntat. Vaig tenir la sort de tractar-lo una mica –home afable, culte i distingit– i de llegir-lo bastant més. Amb motiu del seu decés, n’he revisat les dues obres, caracteritzades pel rigor i una exhaustivitat que li devia suposar moltes hores de feina, entre la investigació arxivística i una redacció certament polida, posant ordre el gavadal de dades de què disposava. A Recull històric dona per bona la teoria etimològica que el topònim Golmés, antigament Gualmers, derivació del germànic Walahmar o Walameris, faria referència als guals o passos fluvials del riu Corb i del reguer de Bellpuig, a un cantó i altre de l’antiga vileta fortificada. Una altra amenitat onomàstica inclosa unes quantes pàgines després és la relació de noms de partides i indrets del terme que figuraven en papers notarials del segle XVI i que no han sobreviscut fins a l’actualitat: Camí dels Espartals, Cor de la Vila, Pas de Ricart, Sigleta dels Canemàs, Sitjar del Senyor, Camí dels Traginers, Plana del Pou, Camí de la Pedrera, Capella al Reguer de les Codines, Segla dels Lladoners, Carreró de la Palafanga.. Pura eufonia, pura poesia. També resulta curiosa i reveladora la llista d’oficis dels veïns a principis de la divuitena centúria, bona part dels quals desapareguts, per no dir oblidats: traginers, carreters, mestres de cases, picapedrers, espardenyers, marxants, mercaders de panys i teixits, venedors ambulants de cafès, licors i torrons, moliners, tractants de bestiar, esquiladors, boters, vigilants nocturns, l’agutzil-sagristà, el mestre de posta de la parada de la diligència o el peó caminer de la llegua 95 de la carretera reial. Palau també dedicava un capítol al que ell designa la “llegenda negra de Golmés”, que no era altra que la negativa municipal a permetre que hi construïssin una estació de tren, per les pressions dels cacics locals i dels propietaris de carruatges que es temien la fi del seu negoci. Perduda l’oportunitat inicial, no és fins al 1955 que Renfe accedeix a bastir-hi un baixador.