Cent anys i un dia

Centenari del futbol a Arbeca, celebrat amb reconeixements i homenatges, exposició fotogràfica, dinar multitudinari i amistós contra el juvenil del Lleida Esportiu, el servei d’honor inicial a càrrec del soci més veterà, un sempre simpàtic Artur Garsaball que jo encara he vist en actiu, no només com a pintor de parets sinó de defensa central, si no em falla massa la memòria, que ja tenim una edat, vull dir per acumular records prou remots, també perquè ens flaquegi la retentiva. Records estranyament vius, com tants d’infantesa, de partits disputats –finals dels seixanta, principis dels setanta– al vell camp ocupat abans per la bassa Bovera, on s’abeuraven antigament els animals, perquè l’aigua no era potable per al consum humà. Un camp de terra batuda, no pas de gespa com l’actual, construït a l’altra punta del poble (i reconstruït recentment, després dels aiguats de la tardor del 2019 que el van malmetre). Ves que no s’imposi el retorn a les superfícies rectangulars terrestres, per la dificultat de regar els herbeis naturals a causa d’una sequera cada cop més greu i perquè acaben de descobrir que els artificials contenen un alt percentatge de polímers i microplàstics poc o gens biodegradables. Allò que més vivament em torna al cap, i més xocant trobo ara, transcorregut tot aquest temps, és que a la mitja part d’aquells enfrontaments amb equips de la mateixa categoria, com el Castelldans o el Juneda, rivals temibles, saltaven al terreny de joc alguns joves del públic, o ja no tan joves –retinc la imatge del Josep Cortecans corrent rere la bimba amb el jersei sobre les espatlles–, per fer uns quants xuts en una de les porteries, fins que l’àrbitre xiulava la represa. Un segle de futbol arbequí de què he gaudit uns quants anys com a espectador i un sol dia participant-hi en primera persona. Jo devia anar pels onze o dotze. Era l’època que el meu pare va ser president del club, no pas perquè fos molt aficionat, sinó perquè tenia cotxe –aleshores no n’hi havia gaires– i podia portar jugadors fora vila. Un dia, l’infantil s’havia de desplaçar a Puiggròs. Mon pare va dir que d’acord, amb la condició que em deixessin jugar a mi una estona. Sí, una estona ben curta, perquè al cap de només cinc minuts vaig rebre una pilotada a la cara que em va tombar i m’obligava a retirar-me. Final precipitat d’una fulgurant carrera esportiva.