Als vostres peus, duquessa

Arbeca d’actualitat. TV3 hi posa una càmera fixa que ofereix la imatge general de la vila al Temps. Centenari del club de futbol local, referit aquí el darrer dia. I se’ns casa la mestressa. Bé, parlant amb propietat, la baronessa, que de fet és duquessa. Baronessa d’Arbeca i duquessa de Medinaceli, d’ençà que aquesta casa incorporava el ducat de Cardona, titular del castell arbequí. Victoria Hohenlohe-Langenburg, 26 primaveres, nascuda a Màlaga però criada a Múnic, contreia matrimoni el passat 14 d’octubre amb Maxime Corneille, assessor financer francoargentí, a l’església de San Miguel de Jerez de la Frontera, on la núvia va comparèixer lluint un elegant vestit de seda de disseny romàntic amb brodats i silueta encotillada, color blanc trencat, la testa insigne coberta no pas amb una tiara com s’acostuma darrerament a les noces d’aristòcrates, sinó amb un simple colofó de diamants sobre el pentinat recollit. Així de senzilla és missenyora. I no serà perquè no tingui motius per l’arrogància: la dona amb més títols nobiliaris d’Europa. Nogensmenys que 43, una desena amb l’afegitó de Grandesa d’Espanya, que l’acrediten com a descendent directa del rei Alfonso X el Sabio, poca broma. Entre els quals, que ens toquin de prop, els de marquesa d’Aitona, marquesa de Camarasa i el ja referit de baronessa d’Arbeca, que ben segur –no en tinc cap dubte– la jove dama valora i estima més que cap altre. A la cerimònia nupcial, la futura cònjuge hi acudia dalt d’un carruatge de cavalls, com pertoca a l’escenari, acompanyada en qualitat de padrí pel seu germà petit Alexander, marquès de Navehermosa i duc de Ciudad Real, atès que el pare havia mort el 2016, circumstància que provocaria la paradoxa que la noia ostenti els títols però no disposi dels calés, perquè el patrimoni familiar pertany a una fundació presidida pel seu oncle Ignacio Medina, duc de Segorbe, amb qui manté des de fa anys un agre litigi per aquest assumpte. No cal ni dir que en l’esmentat conflicte d’interessos, Victoria compta amb el suport, si més no moral, dels fills d’Arbeca, que no li tenim en compte que un seu avantpassat del segle XVIII hagués incomplert la promesa de retribuir els veïns amb un ral de billó per cada olivera plantada de la varietat en endavant coneguda com a arbequina, feta portar de Palestina, qui sap si del que ara és la Franja de Gaza.