Boca de rap

Després de cinc anys expatriat a Bèlgica, un cop prescrit el seu presumpte i discutible delicte, el raper Valtònyc ha pogut tornar al bonic poble de Sineu, a la plana de Mallorca. Molt bé. A veure si gràcies a l’amnistia lligada al pacte d’investidura deixem de tenir compatriotes residint si-us-plau-per-força a l’estranger. El lloc d’algú com aquell noi mallorquí tan cepat no és l’exili, igual que el lloc del també corpulent lleidatà Pablo Hasél no hauria de ser la garjola. Tot allò de la llibertat d’expressió, ja saben.. Ara, de la mateixa manera que dic una cosa en dic una altra: no sé si el lloc de cap dels dos és l’escenari. Qüestió de gustos, òbviament. I els gustos són lliures, en principi. A mi el rap que m’agrada és el que es pesca, no el que s’escolta. Servit a la marinera o amb romesco. Fins i tot a la planxa. Disculpin l’acudit massa fàcil. Deu ser culpa de l’edat avançada, no tant el despropòsit d’explicar acudits previsibles i estúpids com el mostrar-me insensible a certes manifestacions musicals contemporànies. En tot cas, diria que es tracta de dos exemples palmaris de l’axioma que un activista no és sempre ni d’entrada un artista. Tots dos han sigut injustament reprimits, d’acord, però em fa l’efecte que no excel·leixen a l’hora de cantar, ni tampoc d’opinar. Cantant sovint desafinen, opinant sovint desbarren. No és motiu suficient perquè la justícia s’hi rabegi, és clar. Observat des de fora, o més aviat de lluny, cada cop més lluny, gairebé com des d’un altre planeta, en això de la música urbana, que en diuen, passa bastant com en la pintura urbana, per repetir el tòpic. Tothom s’hi veu amb cor. I a la vista dels resultats, el talent no hi sobra, per molt que alguns es creguin campions de la creativitat més subversiva, la qual no acostuma a consistir a engegar-les pel broc gros, sense quant val ni quant costa, amb una gràcia relativa (els deu resultar curiós als assidus d’aquest racó que ho faci notar algú que no s’ha revelat mai com un príncep de la subtilesa). Potser és que no hi entenc prou o tinc la sensibilitat rovellada, si trobo els rapers i grafiters poc sotmesos a uns barems mínims de qualitat o autoexigència. Només cal circular vora certs altaveus a tot volum o fixar-se en els trens “decorats” per aquells genis de l’esprai.. Però dir això fa vell i porta problemes. Au, calla, doncs, boca de rap!