Les flors del gol

A les cròniques periodístiques de les manifestacions fatxes d’aquesta setmana apareix de tant en tant el terme “nostàlgics”, sovint sense precisar. Nostàlgics de què? Se sobreentén que de la dictadura franquista, però farien bé els redactors d’evitar conferir per principi a la nostàlgia un sentit desfavorable, perquè es tracta d’un sentiment bell i pur, potser depressiu en ocasions, però moltes d’altres reconfortant i estimulador de la creativitat. Una dolença causada per l’enyorament, la defineix el diccionari. L’últim cop que l’he experimentat, va ser davant la fotografia en blanc i negre, facilitada per mon cosí, de l’equip de futbol infantil de què vaig formar part, defensant els colors de l’Arbeca al camp del Puiggròs, si bé només una estona, fins que una pilotada a la cara m’obligava a retirar-me del partit i de la pràctica d’aquest esport, en realitat de qualsevol esport, com ja vaig reportar aquí dies enrere. Arran de veure la foto i escriure l’article, m’he interessat de nou pel club del meu poble. A la secció corresponent d’aquest diari he descobert que competeix a la categoria Quarta Catalana, tercer de la classificació del seu grup, per davall de l’Albesa i el Miralcamp, per sobre de Benavent, Castelldans, Sudanell, Bell-lloc, etc. Tot just diumenge passat aquest darrer equip el guanyava per 2-1. En cas d’haver-ho previst i d’animar-me a presenciar l’encontre en directe, ben segur que hauria tingut el cor dividit. Entre la nostàlgia i el desig, com el títol d’un llibre de poesia. Parlant de versos i xuts, Pere Rovira m’explica la seva carrera futbolística, una mica més llarga i gloriosa que la meva. Durant un parell de temporades va ser el porter de l’infantil del Centro Aragonés de Tarragona, fins que jugant contra el Penya Barça de la mateixa ciutat li van marcar cinc gols a la primera part. Enfadat i convençut que el seu futur no passava per la pilota, va aprofitar la pausa per deixar-ho córrer, no només aquell dia, sinó per sempre. Una decisió sàvia, mirat retrospectivament. Si l’amic Pere hagués excel·lit sota els pals, potser hauria esdevingut un professional del futbol en comptes d’aprendre i ensenyar literatura a la universitat, i ara no podríem gaudir dels seus inspirats poemes, dietaris, assaigs, novel·les, a banda d’exquisides traduccions d’autors francesos com la de Les flors del mal de Baudelaire.