Línia de dia, línia de nit

Nulla dies sine linea, va prescriure fa vint segles Plini el Vell. Cap dia sense una línia. El romà estava pensant en la gent de ploma o de pinzell, però el proverbi resulta avui igualment aplicable a una mena de línies diferents, les ferroviàries de rodalia a Catalunya, que són notícia diària, per causa d’una o altra avaria, d’un o altre retard, d’un o altre contratemps. Sort que arran del pacte d’investidura PSOE-ERC (el bo, que conté una certa substància, no simple retòrica com el de Junts) fa l’efecte que el servei en qüestió –per al·ludit, també per qüestionat– passarà a dependre del govern català. A tall de bestreta, en compliment d’un acord anterior entre el ministeri i la conselleria del ram, el trajecte Lleida-Cervera veurà doblat el nombre de circulacions des d’aquest gener. Confio que, gràcies a una gestió més pròxima i atenta, no només s’incrementarà la freqüència de pas, sinó, sobretot, dins d’un termini prudent, el grau de satisfacció dels usuaris, la desitjable qualitat prestada que en aquest cas rima amb comoditat i puntualitat. Que transitin bastants més combois –el doble, per començar– sobre aquells rails paral·lels que travessen de cap a cap Bell-lloc d’Urgell, on per raons que no venen a tomb darrerament em quedo a dormir alguns caps de setmana, tot just prop d’un carrer que porta el nom de Via fèrria (per bé que a les plaques indicadores consti Via férrea, amb falta d’ortografia inclosa), augmenta el risc que els més tardans o matiners em desvetllin. Però, a diferència dels gossos que en aquell poble, com en tants d’altres, de vegades semblen posar-se tots plegats a buixir a la lluna, en multitudinària polifonia canina, un “horizonte de perros” lorquià, o de les campanes que no deixen de repicar al llarg de la nit, també doblades, dos tocs repetits anunciant cada hora amb un minut entremig, el so melangiós dels trens nocturns m’ajuda a agafar el son. N’hi ha un, per allà a tres quarts d’onze, que ressona com el tro, amb estrèpit d’avió supersònic. És el darrer cerverí de la jornada, que torna buit a Lleida, sense aturar-se enlloc, sallant a tota màquina. Si es tracta d’una unitat 447, corre a 120 km/h, si d’una 470, ateny els 140, màxima velocitat permesa en aquell tram. Més d’un cop m’he acostat al pas a nivell per veure l’espectacle. Passa rabent, en una exhalació. Vist i no vist, com la vida.