La catedral del Pla

Ho avisava diumenge: aniré un dia o altre al Big Ben, tan bon punt el reobrin, en un exercici de nostàlgia, com aquell que retorna per una estona al passat, en concret a la meva joventut ja una mica tardana, dels vint-i-vuit als trenta, que és quan vaig ser més assidu de la discoteca situada entre Mollerussa i Golmés. En aquell parell d’anys m’hi vaig deixar una petita fortuna, sumant l’import d’entrades i consumicions, a l’aleshores pròsper negoci pladurgellenc (no sé si el gentilici ha sigut admès en la recent ampliació del diccionari de l’IEC, com noguerenc o segrianenc). Sort que el darrer cop no va ser pagant, sinó cobrant. Crec que ja ho he explicat aquí alguna vegada: de la Fira del Teatre de Tàrrega em van contractar, en qualitat d’expert, o almenys bon coneixedor dels topants, per fer de guia pel recinte, com si fos un monument, a una colla d’estrangers que en aquella edició –mitjans dels noranta– assistien al certamen internacional targarí. Recorregut amb explicacions que un servidor efectuaria amb idèntic rigor i mètode que si s’hagués tractat d’un castell o una catedral. Aquí la cafeteria, a sobre el restaurant, allà la sala de festes, més enllà la sala de pachanguero, altrament dita “cementiri d’elefants”, més endins la sala gran, al replà la xampanyeria, dalt de tot el planetari.. Vint-i-cinc mil pessetes i el sopar va ser el sou d’una nit. En aquella època donava per bastants cubalibres. Poc després repetiria la visita al capdavant d’una colla de socis de l’Ateneu Popular de Ponent, vinguts a propòsit des de Lleida en autocar, si bé aleshores gratis et amore, sense cap retribució pel guiatge. Uns encàrrecs quasi professionals que suposo que es devien al fet que llavors solia escriure bastant en aquest mateix racó sobre el referit complex lúdic, tot just denominat irònicament entre alguns clients fidels com “la catedral”, fins al punt de ser-me atribuït el títol honorífic, en el fons sarcàstic, de “poeta del Big Ben”, que a l’hora de lligar no em feia cap favor, més aviat al contrari. Del nul profit a efectes pràctics d’aquelles freqüents i llargues estades a peu de barra, sempre allunyat de la pista, me’n pervindria la idea d’una placa vora la porta principal de l’establiment amb la mateixa advertència que figurava a l’accés a l’infern de la Divina Comèdia del Dant: “Lasciate ogne speranza voi ch’entrate.”