Dolça companyia

Pujant cap a Vaquèira (un esquiador que, quan es treu les grosses ulleres de sol, cada vegada s’assembla més a l’abominable home de les neus: hi ha persones que a mesura que envelleixen els aflora a la cara la maldat que porten dins), van passar per Lleida dies enrere l’expresident espanyol José Maria Aznar i la seva esposa, Ana Botella, exalcaldessa de Madrid. Es veu que la il·lustre parella va aturar-se a dinar a La Dolceta. Els polítics madrilenys demostren encert i morro fi, quan volten per aquests verals. La seva correligionària Esperanza Aguirre té el lloable costum d’allotjar-se a l’hotel Finca Prats, per anar a jugar al golf a Raïmat. I el mateix Aznar ja havia donat proves de predilecció per la nostra gastronomia. Recordo aquell migdia que va venir a La Huerta. Devia ser el 1995, quan encara no vivia a la Moncloa, si bé ja s’ensumava el seu imminent triomf electoral, en plena campanya del “¡Váyase, señor González!”. Tot just veure’l entrar al restaurant, bona part dels comensals irrompien en una fervorosa ovació i d’altres mostres d’entusiasme. Vaig escriure un article sobre l’anècdota, amb un dels títols més rodons –i fàcils– que m’han sortit mai: L’alegria de La Huerta. 

Desconec si l’altre dia, a La Dolceta, els clients de les taules veïnes també van aplaudir o victorejar el nouvingut, en cas d’haver-se adonat que era ell, ara sembla que amb bigoti, ara no, cada cop més prim i fibrós, i amb el rostre demacrat. Sí que es va fer una foto amb l’equip de cuina, cosa que ha provocat enrenou a les xarxes, no entenc per quin motiu, perquè estic segur que els hostalers se l’haurien feta igual amb qualsevol personatge famós del cinema o l’esport o la música o la política, sense distinció de partits, fins i tot potser de les lletres, si sortís prou per televisió. Havent acabat d’endrapar els caragols fregits –pel meu gust una mica massa picants– o un d’aquells entrecots tendres com filets, o el ja típic gelat de crocant, no sé si acompanyats d’un vinet local, tot i ser devots del Ribera del Duero, van prosseguir el viatge amb cotxe. Només confio que l’autor el 2007 de la frase “Quién te ha dicho a ti las copas de vino que yo tengo o no tengo que beber, déjame que las beba tranquilo”, contrària a les restriccions oficials al consum d’alcohol als conductors, no es posés ell al volant, sinó la dona o, millor, un xofer.