La boira i la bòria

Migdia d’entre setmana a Bell-lloc. La boira s’acaba d’aixecar. Dinem a cal Bòria amb Vicenç Villatoro, que ha vingut a portar-nos un exemplar tot just desenfornat del seu nou llibre Urgell. La febre d’aigua, novel·la gruixuda però amena sobre l’epopeia de la construcció del canal d’Urgell. Mentre l’escrivia, la Lluïsa el va assessorar en aspectes històrics referits a la família impulsora i financera d’aquella transcendental infraestructura hidràulica, els Girona, que havia estudiat a la tesi doctoral, més tard destil·lada en un llibre. Com que, a més d’excel·lent i prolífic literat, Villatoro és home afable, d’intel·ligència privilegiada, que sempre explica coses interessants, la sobretaula s’allarga fins que ja hem paït els suculents plats de cuina casolana del menú. Al vespre mateix començo a llegir aquella obra molt treballada i ambiciosa que promet ser un èxit de vendes en aquests verals, per qualitat literària i per proximitat temàtica, i a les poques pàgines trobo la paraula bòria, idèntica al cognom familiar que identifica el restaurant on hem dinat, quina coincidència. He de confessar que no sabia que existís. La busco al diccionari: “Parcel·la no gaire extensa de terra de conreu, dedicada generalment a la vinya, situada a la falda d’una muntanya, a poca distancia d’una població.” Exemple: “Meno tres saions de pla i dues bòries.” I què diantre és un saió? S’imposa una segona consulta: “Peça de terra que es pot conrear i que té una extensió variable segons les contrades.” Afortunadament, en aquest cas els exemples no al·ludeixen a cap altra unitat de superfície agrària. Si fos que sí, entraria en un bucle filològic de difícil sortida. No puc evitar, però, una breu reflexió sobre l’empobriment lèxic del català, general i sobretot en certs àmbits concrets, com el dels oficis perduts o en perill d’extinció, entre els quals em resisteixo a incloure la pagesia: bòria, saió, sort, l’argenda dels pallaresos, feixa, pórca, potser aviat jornal, substituït per l’uniformista i anodina hectàrea.. O bé la toponímia, tan rica i entretinguda, sovint divertida, com l’al·lusiva a les partides del terme. Al de Bell-lloc mateix hi ha la de les Tenalles, pel jaciment arqueològic proper. A causa d’un motiu semblant, em fa notar la Lluïsa, a Ulldemolins tenen les Olletes, per les urnes funeràries prehistòriques que hi van descobrir.