Mal d’amor, mal humor

Tot i la doble vacuna contra grip i covid, un refredat inoportú, si és que n’hi ha cap que no ho sigui, amb un quadre clínic de tos, mocs i una gola tan irritada que no m’hauria permès de cridar “¡Viva la reina!” o “¡Viva España!”, em va privar de l’honor, sens dubte immerescut, d’assistir al cortesà besamans reial de dimarts a la Llotja. He vist que d’altres càrrecs oficials d’ideari republicà es van perdre també la festa, estic segur que igualment afectats per una indisposició més o menys vírica, per tant inconvenient si bé no pas extemporània, però és que enguany n’hi ha una passa! Quina llàstima! D’ocasions com aquesta, no se’n presenten gaires, a la vida, vull dir a la vida professional o política. També és mala sort. Quan dissabte feia el primer esternut, ja em vaig donar per la pell. Impossible d’anar a veure la Letícia, ni tan sols amb mascareta. No compto refer-me’n mai, del sentiment d’ocasió malaguanyada. No pas del constipat, a hores d’ara ja residual, gràcies. Un forat negre al currículum de servidor públic pròxim ja a jubilar-se, floró daurat que hauria pogut suposar com a culminació d’una trajectòria amb un balanç poc falaguer entre penes i glòries. Sí, en comptes de la glòria certa d’aparèixer davant de tothom com un bon súbdit, la pena profunda de no poder observar de prop Sa Majestat, d’ensumar-ne el perfum car –ignoro la marca, però segur que no és del Lidl–, d’admirar-ne el vestit vermell –ara sí– de Carolina Herrera, d’aplaudir-ne bellesa, gràcia i simpatia. A les fotos, si més no, se la veia somrient, algun cop riallera. És clar que la processó li devia anar per dins. El seu marit ja no sembla “El Preparat” sinó “L’Enfadat”. Pensàvem que era per l’amnistia. Que li dolia Espanya. Però potser és perquè les coses no van gaire bé, a ca la Zarzuela. Fins i tot n’hi ha que parlen de divorci.. A la senyora sí que ja se l’havia vist enfadada, aquí a Lleida. Va ser durant una visita quan encara era princesa asturiana. Al moment de baixar del cotxe, a dalt a Gardeny, es va descobrir una carrera a les mitges. Un contratemps que la va enfurismar, tota l’estona amb cara de pomes agres, almenys fins que li’n van portar unes de noves d’una botiga del carrer Major. Ara crec que ja no n’usa mai, perquè no queden bé per la tele. Però aquesta vegada, l’estrip no sembla tan fàcil de solucionar. La carrera és a l’ànima.