A la recerca del tren perdut

Des de dijous, doblades les freqüències de pas a la línia fèrria Lleida-Cervera. Un gran avenç per a la mobilitat d’aquestes comarques de la plana, si els veïns ho saben aprofitar, de Bell-lloc d’Urgell fins a la capital de la Segarra, al juny també Sant Guim, arran de l’increment previst de combois en direcció a Manresa. Per cert, potser estaria bé habilitar estacions, o si més no baixadors, a Sidamon i Fondarella, que tot i passar-hi la via per la vora no n’han tingut mai. Incomprensible decisió al moment d’obrir aquest trajecte, cap al 1860, corregida a Anglesola i Golmés. Sense anar més lluny, FGC treballa en la construcció d’una nova parada del tram Lleida-Balaguer al polígon industrial dels Frares. Aquests primers dies, els usuaris presents o potencials dels referits serveis ferroviaris (que som bastants, en detriment del transport per carretera, sobretot per accedir a la ciutat de Lleida, ja prou col·lapsada pel que fa a trànsit rodat i places d’aparcament) ens fem un petit embolic tractant d’aclarir-nos amb els nous horaris. No passa res. Pot arribar a ser una feina agradable. En alguns casos, i per a determinades persones sens dubte especials, fins i tot apassionant. Marcel Proust considerava una guia de ferrocarrils, amb les hores de sortides, arribades i transbords, més excitant que qualsevol novel·la. Sí, à la recherche du train perdu.. Penso també en la pel·lícula The Railway Man, estrenada aquí com Un llarg viatge, en què el protagonista encarnat per Colin Firth, antic presoner de guerra britànic dels japonesos a la península de Malacca, se sap tots els horaris de tren del seu país i gairebé d’arreu del món. Una afició com una altra, admeto que una mica rara. A la simpàtica vila de Bell-lloc, on darrerament sojorno alguns caps de setmana, travessada de punta a punta per les vies i amb dos passos a nivell urbans, el fet que s’hagin doblat les circulacions significa multiplicar per dos les avinenteses de veure automotors lliscant sobre els rails, però també les possibilitats numèriques d’haver d’esperar que s’alcin les barreres. Malgrat això no me’n penso queixar, perquè m’agraden els trens i no em cansa mirar-los, encara que avui dia tots siguin iguals. En fi, també ho són les onades del mar, un espectacle repetitiu però fascinant, hipnòtic, toujours recommencée (de Proust a Valéry, què els sembla!).