Aigua i altres líquids
Per escriure la novel·la Urgell. La febre d’aigua, abans Vicenç Villatoro s’ha estat documentant a fons quasi quatre anys, a base de lectures, consultes i entrevistes. També ha recorregut sovint el territori escenari de l’epopeia històrico-hidràulica narrada amb perícia i minuciositat al llarg de sis-centes pàgines. De fet, la descripció d’alguns paratges de la plana regada és un dels punts forts del llibre, en particular d’aquells bastiments vinculats al canal, des de la presa de captació al Tossal fins al salt del Duran, passant pel túnel de Montclar i el pont de ferro sobre el Sió, vora Agramunt, que fins que se’l va endur la rovinada de Santa Tecla del 1874 era de pedra. Etcètera. Una veritable immersió urgellenca. Els paisatges, l’orografia, els conreus, els pobles, l’urbanisme, l’economia, la gent.. Geografia física i humana. També la cuina local, que em consta que l’egarenc ha gaudit a fons en diversos restaurants de la zona. No es tracta d’un tema menor i així ho demostra al principi del volum, quan detalla l’opípar dinar campestre que ingereixen els protagonistes, el seu avantpassat Vicenç Lamolla i l’esposa d’aquest, per celebrar amb uns amics l’arribada de l’aigua, el primer dia de l’obertura de la nova i tan anhelada obra d’enginyeria. Cassola de tros amb caragols, llonganissa, carcanada de conill, picada d’all i julivert, pa ratllat, bitxo roent, vi ranci i brou de costella de porc. Conill amb una picada al morter de fetge, xocolata a la pedra, ametlles torrades i un bri de safrà. Els típics torrons de mel, avellanes i pa d’àngel. Orelletes i unes quantes copes de l’elixir que elaborava un nebot seu, Enric Lamolla, a la ciutat de Lleida, en una fàbrica oberta el 1835. Pum era el nom onomatopeic d’aquell licor de rom que lluïa a l’ampolla una etiqueta amb l’Agustina d’Aragó al peu del canó. Aquells agramuntins ben tips després d’un àpat tan substanciós devien sentir-se feliços per l’estrena de la formidable infraestructura hídrica que es pensaven que els canviaria la vida, però sens dubte també pels successius brindis entre plat i plat i a les postres, qui sap si fins al punt d’adaptar el tradicional “Més val un vas de negre que tota l’aigua del Segre” en un apropiat a l’avinentesa “Més val un vas de vi novell que tota l’aigua de l’Urgell” o bé “Més val un vas de monovarietal que tota l’aigua del canal”.
