Alegre i digestiu

Molt ben documentat, sobre el paper i sobre el terreny, el llibre de Vicenç Villatoro que narra la construcció del canal d’Urgell ofereix un rigor històric i geogràfic poc habitual en una novel·la. No em sap greu –si bé cou una mica, la veritat– admetre que algunes de les dades que aporta l’escriptor de Terrassa m’eren desconegudes, tot i haver dedicat mitja vida a informar-me respecte de qüestions relatives a aquests confins occidentals del país. L’única inexactitud –menor, anecdòtica, irrellevant– que potser li podria retreure en sis-centes pàgines és la qualificació del Pum com a anís. Era l’aiguardent amb què els protagonistes remataven l’àpat de celebració de l’arribada de l’aigua canalitzada al terme d’Agramunt, la vila on feia catorze anys que residien, remullant les orelletes de les postres i els típics torrons circulars agramuntins de mel, avellanes i pa d’àngel. Villatoro parla d’anís Pum, elaborat per Germans Lamolla. Aquella empresa familiar que funcionava a Lleida des del 1835, amb fassina al carrer Major, sí que tenia en catàleg un licor amb l’al·ludida onomatopeia artillera a l’etiqueta i un dibuix acolorit de l’heroica Agustina d’Aragó engegant una canonada, però diria que no era anís, sinó una espècie de ponx, fet sobretot amb rom de Jamaica, segons la publicitat de l’època que el defineix com un beuratge “alegre, digestiu, refrescant, aperitiu, sudorífic i curatiu”. Això mateix, alegre i digestiu, no pas alegre i combatiu, tal com volia el seu poble, a més d’unit, el gran poeta valencià Vicent Andrés Estellés, de qui enguany commemorem el centenari del naixement a la vila de Burjassot. Uns versos que musicaria el grup Obrint pas a la cançó La flama. Sí que aquella destil·leria lleidatana feia un anís, el Tute, de nom menys contundent i no tant d’èxit comercial, i un anisette Lamolla, a més d’altres espirituosos com conyac, marrasquí o vins dolcencs, tota una gamma de productes que competien “con los de las más aventajadas fábricas, así en clase como en precio”, si fem cas d’un reclam inserit el 15 de gener del 1875 a El Cronicón Ilerdense. Googlejant una estona he trobat un altre Pum, produït avui dia en terres justament valencianes. Es tracta d’una crema de rom –l’anunci diu “ronet”– ideal per cloure “l’esmorzaret” o batejar el cafè cremat –cremaet?– amb grans de cafè, sucre, pela de llimona i canyella.