No puc deixar de mirar-te
Amb el cinema per televisió em comença a passar igual que amb la literatura: sempre que puc, retorno als clàssics. Gràcies a Filmin quan soc a Bell-lloc o al canal TCM de Movistar si em quedo a Lleida, la meitat de les pel·lis que veig són en blanc-i-negre. L’altra nit vaig recuperar El cazador, rodada amb color però mereixedora sens dubte de la qualificació de clàssic modern. Devia fer vuit o deu anys que no la veia sencera, sense anuncis entremig que allarguen massa una cinta de metratge ja prou extens, tres hores justes. Estrenada el 1978 i guanyadora de quatre Oscar (millor pel·lícula, millor director per a Michael Cimino, millor actor principal per a Robert de Niro, millor secundari per a un també incommensurable Christopher Walken, d’expressió facial tan singular, amb el temps cada cop més inquietant, acordada en bona part dels papers en què sembla haver-se especialitzat o la indústria cinematogràfica ha tendit a encasellar-lo), el seu títol original és en realitat The deer hunter, traduïble com El caçador de cérvols, un matís que l’adaptació espanyola obvia. De fet, a Mèxic és coneguda com El francotirador, pel fusell telescòpic amb què el personatge encarnat per De Niro abat els banyuts remugants. El primer que penses quan apareixen els fotogrames inicials és que joves que eren els actors –i que joves tots nosaltres–, sobretot aquells de què hem pogut seguir més la carrera posterior, com els dos al·ludits i una Meryl Streep que ja despuntava, i de quina manera. El darrer és que es tracta sobretot d’un cant a l’amistat com pocs se n’hagin pogut filmar o escriure mai, des de la inoblidable seqüència del principi amb tots aquells alegres xicots, obrers siderúrgics d’una comunitat d’origen rus a Clairton (Pennsylvania), cantant Can’t take my eyes off you entorn d’una taula de billar, fins a l’última quan tornen al mateix local, endolats i un d’ells en cadira de rodes arran d’haver perdut les cames al Vietnam, després del funeral de l’amic difunt, per menjar ous remenats, amb llàgrimes als ulls, enmig d’un espès silenci, fins que s’animen a entonar God bless America, sí, l’himne que acaba amb l’exaltació del “my home, sweet home”, passant per la tensió dramàtica de les escenes de la ruleta russa i tot el seguit d’imatges hipnòtiques impregnades del lirisme melangiós de la Cavatina del guitarrista John Williams.
