L’atzar i l’atzur

M’aturo a fotografiar el mural sobre Maria-Mercè Marçal (disculpin la rima, avui això va de poesia) en una paret de la vella cooperativa del camp d’Ivars d’Urgell, indicat ara dins la ruta turístico-literària que ha dedicat (tornem-hi) a l’escriptora el municipi on va viure de petita i va mantenir-hi les arrels, tan evidents a la seva obra lírica. La gran pintura amb domini del lila en reprodueix la cara i tres versos del seu poema més conegut, aquella emblemàtica i programàtica Divisa inclosa al llibre Cau de llunes, del 1977, que diu: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.” El feminisme catalanista, predominantment d’esquerres, n’ha fet bandera les darreres dècades, sense que el seu missatge hagi perdut vigència. 

Tantes vegades transcrita, recitada i fins i tot cantada, no tothom acaba de tenir clar el significat de la darrera frase, encara que la majoria n’intueixi més o menys el sentit. Confesso que també em passava, fins que vaig llegir un article del professor Ramon Sistac a la seva sàvia però alhora amena secció (divulgar i divertir compatibles, gràcies a l’humor fi de l’acreditat lingüista veí de Lleida) titulada Diccionari per a poca-soltes, a la revista Temps de Franja, publicat el 21 de novembre del 2019 i que es pot recuperar fàcilment a Google: posant només “Sistac” i “atzur” apareix de seguida. Paga força la pena prendre’s la molèstia.Comença explicant el prestigiós dialectòleg que atzur seria una reminiscència de l’àrab present en algun idioma romànic actual, si bé reservat a usos poètics, heràldics i industrials. La seva aplicació marçaliana es deuria a l’ús d’un recurs “paranomàstic” per part de l’autora, consistent a oposar atzar amb atzur, un joc estètic més difícil de justificar des de la semàntica. En tot cas, Sistac interpreta el primer mot com a “arbitrarietat del destí”, mentre que el segon equivaldria a una metàfora al·lusiva a cels ennuvolats en tant que presagi de sinistres, amb una certa tradició a les nostres lletres –n’esmenta diversos exemples-, i que amenacen “l’incert esdevenidor” d’aquells o més aviat aquelles que es rebel·len per causa de trobar-se, i sobretot de sentir-se, adscrites a la triple condició exposada al que ha esdevingut sens dubte comprimit llegat ideològic de la il·lustre ivarsenca.