Luxúria escènica

Divendres de la setmana passada, Anna Sàez rememorava el cas de “l’urbà fornicador”. A saber: un membre masculí –mai millor dit– de la policia local de Lleida era apartat del servei, i després restituït pel jutge, per haver copulat al saló de plens de la Paeria amb dues prostitutes (no recordo si de forma successiva o conjunta, supòsit encara més digne de reprovació, o d’admiració, segons el punt de vista) . Vaig dedicar dos articles al jocós episodi. L’un, el 3 d’agost del 1988 (fa una eternitat, si bé la roda ja estava inventada). Fent autoparòdia de la sèrie de cinc volums que llavors començava a publicar, Les rutes de ponent, i atenent l’ofici de les dues víctimes passives –o potser no tant– de la libido desenfrenada de l’uniformat, el titulava Les putes de ponent. Aleshores jo era un jove sense res al cap, amb ganes d’épater le bourgeois. Ara que he madurat moltíssim segur que no ho faria. El segon dia de reg sobre un tema tan sucós data del 3 d’abril del 1990, arran de l’exculpació judicial. L’encapçalava un més asèptic, però no innocent, “La ciutat, casa teva”, que coincidia amb el lema d’una campanya publicitària municipal endegada aquells dies. Avui miro de sintetitzar el primer, dijous vinent l’altre. Tenint en compte el marc escollit pel funcionari lúbric, al sancta sanctorum de la ciutat, s’imposa d’entrada una reflexió equànime, sense ànim d’exculpar aquell esclau del desig carnal d’una conducta irregular i censurable: si oradors o esportistes acusen sovint la “por escènica”, el guàrdia devia patir de “luxúria escènica”. La meva argumentació era la següent: “Per poc tolerants que siguem amb les febleses humanes, entendrem que de vegades el sexe –sobretot quan no va acompanyat de la imprescindible tendresa, de l’afecte, com deu haver sigut el cas del nostre infortunat– requereix el pebre de la imaginació sense traves, un cert grau de perversió en els detalls, per exemple d’indumentària o d’emplaçament”. I acabava reblant-ho amb un vers de la Marçal: “L’escala fosca del desig no té barana.”Una altra cosa, molt pitjor, és que l’home hagués pagat les dues professionals amb un xec sense fons. Em cito de nou: “Què se’n faria, de l’agilitat del comerç, basada en el principi de confiança mútua, si no fossin castigats d’una manera exemplar aquests atacs contra la fiabilitat del valor dels documents bancaris?” Això sí que no!