La culpa és dels poetes

Joel Joan declara en una entrevista radiofònica que la catalanitat el cansa tant que preferiria ser de Càceres. Entenc que és un exemple. En tot cas millor de Càceres que de Badajoz, perquè em sembla una ciutat bastant més bonica que l’altra capital extremenya, però l’actor hauria pogut dir igual que d’Albacete, de Ciudad Real, de Zamora o Guadalajara. Fins i tot d’Osca, sense anar tan lluny, per bé que aleshores podria donar-se la circumstància de viure o procedir d’un poble de la Franja i continuar patint els problemes que el porten a desitjar una altra identitat nacional. Un estatus diguem-ne corrent, sense tantes complexitats com el nostre, ni agressions constants a la pròpia llengua o a l’economia del país, que afecta les butxaques privades, víctimes d’un espoli fiscal estratosfèric, pagant més impostos que ningú a canvi de serveis de pena, per no parlar de les escasses inversions públiques, també a la manera de ser, a la història grupal de què ens sentim partícips, ni l’obligació de donar sempre explicacions o demanar excuses per ser diferents, ni tampoc haver-nos de qüestionar tants posicionaments polítics, a l’hora d’opinar o de votar, més enllà de proclamar-se una mica més d’esquerres o de dretes, la distinció ideològica comuna. 

Una fatiga existencial experimentada per tots els catalanistes en algun moment, que contradiu la famosa divisa de Maria-Mercè Marçal agraint l’haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. Segur? En això del gènere ara no hi entraré, per si de cas, però vols dir que no val més nàixer ric i de nació no diré que opressora, però sí normal, lliure? És clar que l’enunciat no seria ni de bon tros tan poètic. 

Hi ha versos que han fet molt mal. Aprofito per denunciar-ho avui, Dia Mundial de la Poesia. Sonen commovedors, persuasius, sovint amb tanta càrrega èpica com lírica, però el seu missatge de fons pot resultar contraproduent o perjudicial. Em ve al cap el tan repetit “tot està per fer i tot és possible”, de Miquel Martí i Pol. Incitador al màxim. Però el cert és que per sort ni tot està pendent d’endegar-se, ni tot pot esdevenir realitat, per molt que ho desitgem. D’un càlcul tan irreal i optimista, de no tocar de peus a terra, deriven moltes frustracions, tant individuals (sobretot entre els joves d’avui dia) com col·lectives (la independència de Catalunya en un tres i no res).