Pastissos i arrugues

He llegit, seguits, senyal que m’han agradat, tres llibres agredolços –diversió amb un rerefons amarg– de l’escriptora Nora Ephron, nascuda a Nova York el 1941 i morta a la mateixa ciutat, de leucèmia, als 71 anys. Un en castellà, perquè no n’hi ha traducció catalana, els altres dos en la nostra llengua. Per ordre cronològic de publicació dels originals: Se acabó el pastel (Anagrama), Tinc un coll que fa pena i No me’n recordo de res (tots dos a L’Altra editorial). El primer és una novel·la inspirada en el seu mateix divorci de Carl Bernstein, germà del músic Leonard Bernstein, un dels dos periodistes del Washington Post que destaparien el cas Watergate (encarnat per Dustin Hoffman a la pel·lícula Tots els homes del president). La novel·la, que relata la descoberta de la infidelitat del seu marit amb una dona més jove, mentre ella –autora de receptaris, sobretot de rebosteria– està embarassada de set mesos, també va arribar a la gran pantalla, a través d’una adaptació cinematogràfica protagonitzada per Meryl Streep i Jack Nicholson. De fet, Nora Ephron va mantenir una estreta vinculació amb el denominat setè art, com a directora i guionista (seu és el guió de Quan en Harry va trobar la Sally, amb Meg Ryan i Billy Crystal, la del famós orgasme simulat en una taula de restaurant). Pel que fa als dos llibres en català, es tracta de reculls d’articles de premsa, sens dubte el seu gènere –literari, per què no?– preferit, tal com ella mateixa confessava: “No puc entendre per què algú ha de voler escriure ficció quan el que passa a la realitat és tan fascinant.” Per exemple, la seva experiència com a becària a la Casa Blanca, en temps de la presidència de Kennedy, l’home més guapo que havia vist mai. Es lamenta, mig de broma, de ser l’única noia que havia treballat amb JFK a qui aquest no va fer cap insinuació sexual. Culpa d’una permanent desafortunada, es pregunta. O del vestuari antiquat? O potser perquè era jueva? Amb característic humor jueu, que comença burlant-se d’un mateix, a Tinc un coll que fa pena dedica el primer capítol a parodiar els intents femenins per dissimular l’envelliment, si més no a nivell estètic, que per molt maquillatge que una es posi al rostre sempre ensopeguen amb la trista constatació incorregible de les arrugues del coll, que t’acaben delatant: “Les cares són mentides i els colls són la veritat”.