Rei de la rumba

Confesso haver sucumbit al ritme trepidant de la música i la vida de Xavier Cugat, protagonista de l’extraordinària biografia novel·lada Confeti, amb què Jordi Puntí guanyava el darrer premi Sant Jordi, editat per Proa. Obra laboriosa i completa, de lectura suggestiva, que m’ha incitat a ampliar la informació sobre el personatge, en particular audiovisual: he vist a Filmin un biopic estrenat el 2016 per Diego Mas amb el títol definitori de Sexo, maracas y chihuauas. Francesc d’Assís Xavier Cugat Mingall de Bru i Deulofeu, català universal nascut el primer de gener del 1900 a la plaça de l’Oli de Girona. Designat més endavant, segons les facetes artístiques, etapes existencials i els amics de torn, com De Bru, Cugie, Cugats Nugats o simplement Míster X. Emigrant de petit amb la família a l’Havana i ja més gran a Nova York, de primer violinista clàssic frustrat, amb estudis a Berlín, assoliria finalment una enorme fama gràcies al canvi a un registre força més popular, d’entrada intèrpret solista però de seguida ja com a director d’orquestra de ball. D’una orquestra pròpia, ben aviat, que portava el seu nom, equivalent sovint en la percepció del gran públic a la irrupció de ritmes càlids, tropicals, procedents de Cuba, Mèxic, Espanya, Argentina, Brasil i la resta de l’Amèrica del sud. Entronitzat com a Rei de la Rumba i esdevingut ell mateix un singular latin lover: mitja dotzena de matrimonis, tots amb parelles joves i voluptuoses, que havia aconseguit seduir mentre en descobria les aptituds com a cantants o ballarines i les introduïa al món de l’espectacle. Però no es tractava només d’una qüestió de feina, diners, poder o influències, sinó de simpatia i optimisme. Tal com afirma l’autor: “Als ulls d’en Cugat la realitat sempre semblava millor del que era. Tenia el do de convertir-ho tot en una festa”. Actuacions, caricatures, gossets, vida d’hotel, sentiments tumultuosos, divorcis, pel·lícules.. D’aquestes, va participar en una vintena llarga, sobretot de la Metro, juntament amb estrelles com Fred Astaire, Rita Hayworth, Carmen Miranda o Esther Williams, cobert sempre amb l’inseparable perruquí, vivint a cavall entre Manhattan, Hollywood i Las Vegas, per acabar a la vellesa retornant a Barcelona, hoste fix de la suite 306 de l’hotel Ritz, sens dubte la part més trista i crepuscular d’un llibre d’altra banda prou alegre.